Un món malalt

Pen­sava l’escrip­tor indi Jiddu Krish­na­murti que no és indici de salut estar ben adap­tat a una soci­e­tat pro­fun­da­ment malalta. L’hindú d’intel·ligència pri­vi­le­gi­ada també expli­cava que el tot no es pot enten­dre des d’un únic punt de vista, que és el que inten­ten amb les arts d’un sàtir els governs per­ver­sos, les reli­gi­ons orga­nit­za­des i els par­tits auto­ri­ta­ris. La por a què estem sot­me­sos per davant i per dar­rere ens cor­romp l’intel·lecte i això és una de les cau­ses de l’ego­la­tria actual. I de l’ego­isme i la manca d’empa­tia. La dis­ci­plina a què està sot­mesa la huma­ni­tat edi­fica murs al vol­tant que por­ten el nom del maleït Sis­tema. Aquesta dic­ta­dura sem­pre és exclu­siva i sem­pre pro­voca con­flic­tes. La dis­ci­plina no con­du­eix a la com­prensió, a la qual s’arriba mit­jançant l’obser­vació i l’estudi, sense cap mena de pre­ju­di­cis. Vivim en un món malalt; això és una evidència trista. Vivim can­sats, des­mo­ti­vats, fumi­gats i alte­rats pel vol d’una mosca. Vivim per viure, res­pi­rem aire con­ta­mi­nat i men­gem merda. El món emma­lal­teix per culpa nos­tra i encara ens espol­sem la res­pon­sa­bi­li­tat com si fos caspa tran­sitòria o pso­ri­asi poc recur­rent. En què s’ha con­ver­tit la soci­e­tat? No parlo de mirar el TN i tan­car al cap de cinc minuts men­tre t’aixe­ques cap­cota i mare­jada a dei­xar el plat encara mig ple a la cuina. Tam­poc dic de fer scroll a X o a Ins­ta­gram i cagar-te en tot el caga­ble. Parlo d’obser­var i de quei­xar-te, amb sen­tit crític, tot el que t’envolta i dis­para sen­tit crític i actuar, en la mesura del pos­si­ble, sobre aquesta malal­tia col·lec­tiva sense nom que està con­ta­gi­ant tot déu.