Una infàmia i moltes preguntes

Una de les millors cites sobre les misèries de política és del pre­si­dent Pujol, i diu: “Contrària­ment al que passa a tots els gre­mis, la política és l’únic gremi que no té per objec­tiu la defensa dels seus mem­bres sinó el seu des­pres­tigi i fins i tot la seva ruïna.” Una veri­tat com un tem­ple. Aquesta set­mana n’hem tin­gut una prova escrui­xi­dora amb nom i cognoms: Mònica Oltra. Va ser vice­pre­si­denta de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana i tenia davant seu una llarga car­rera política, però les acu­sa­ci­ons de Vox van fer que l’encau­ses­sin i la pressió del PP i l’extrema dreta valen­ci­ana la va pres­si­o­nar fins a veure’s obli­gada a dimi­tir per un delicte que havia comès el seu exma­rit. Ara el jut­jat de València ha arxi­vat la causa argu­men­tant que no hi ha indi­cis de delicte. Van posar fi a la car­rera política d’Oltra i, de pas­sada, al Pacte del Botànic i a les expec­ta­ti­ves elec­to­rals de Com­promís. Ella mateixa va dir que estàvem davant d’una infàmia judi­cial i política, com ara s’ha demos­trat. El cas Oltra deixa mol­tes pre­gun­tes: els par­tits polítics han de poder fer d’acu­sació par­ti­cu­lar con­tra par­tits adver­sa­ris? I la justícia, ha de jugar a la guerra bruta entre par­tits? Hau­ria de ser tan fàcil posar fi a la car­rera política d’algú? Com pot ser que els polítics siguin els únics ciu­ta­dans que, d’entrada, són cul­pa­bles fins que no es demos­tri el con­trari? Oltra és inno­cent, però el mal per­so­nal que se li ha fet és irre­pa­ra­ble. Perquè de la pena del tele­notícies i de la gui­llo­tina de l’opinió pública ja no se la podrà absol­dre mai. I de tot ple­gat es deriva una pre­gunta final: si con­ti­nuem així, qui dimo­nis es voldrà dedi­car a la política?