Plomes i veus

Des del 1977, Lluís Busquets i Grabulosa publica a El Correo Catalán uns treballs divulgadors amb el títol genèric “Plomes catalanes”. Són entrevistes molt ben fetes a una colla d’escriptors, però a més hi ha una completíssima documentació biobibliogràfica de cadascun. El Grup Promotor Edicions del Mall n’ha editat una selecció, que recentment ha estat oferta per la Caixa d’Estalvis de Catalunya. Penso que el lector trobarà interessants o significatives les opinions que he espigolat d’aquest volum.

“¿No veieu que l’home va començar la seva decadència amb la utilització de la matèria grisa? La intel·ligència és un excés que ens va salvar a la jungla, però que no hem sabut administrar; l’home només l’ha usada cap a la seva corrupció a través del progrés material. L’home és una bèstia racional, però caldria que passés a ser una bèstia raonable” (Joan Oliver).

“Crec ser un dels més fidels seguidors de Pompeu Fabra, la gran batalla del qual fou esborrar el divorci existent entre la llengua parlada i l’escrita. Per tant, no escric mai res que no ho pogués dir de viva veu, perquè la gramàtica, contra el que molts pensen, no legisla solament per a la llengua escrita, sinó per a la parlada” (Joan Sales).

“Aquest és un país que no sap llegir ni escriure… Perquè ens han trepitjat, diu? Ep! En Franco fou pura conya… No, de jove no en llegeixo cap. Altra feina tinc. Grecs i llatins, llegeixo” (Josep Pla).

“Sóc el que podríem anomenar un agnòstic reverent. La meva mare va morir als setanta-dos anys de càncer amb un tremp extraordinari i una serenitat esglaiadora. Era profundament religiosa i encara que només fos per homenatge a la seva memòria m’agradaria morir dintre del catolicisme” (Salvador Espriu).

“Catalunya no es realitzarà mai si no és culturalment, econòmicament i políticament independent, és a dir, sobirana. Ara bé, això, la sobirania, no sé com es deu poder assolir”. “Som constitucionalment un impasse i ara ja estem a punt de ser-ho (1978) institucionalment i tot. La paraula nacionalista és una fórmula psicològica per acontentar la impotència…” (Baltasar Porcel).

“Jo no sé encara si la vida en té, de sentit. Si de cas, els que m’han ensenyat a donar-l’hi, els trobo postissos. Moltes vegades la saviesa consisteix a oblidar tot el que has après. No sóc creient. L’home és un pas i un final. Punt. Hi ha gent que acaba en vida i tot. I n’hi ha d’altres que quan arriben a la mort, encara han de néixer” (Joan Brossa).

“L’erotisme, que no té res a veure amb la pornografia, és un element essencial en l’ésser humà i base de la seva condició amorosa. És la dilació de la consecució del plaer amorós i això el converteix en autènticament humà, allunyant-lo de l’acoblament del simi. Com que l’instant del desig s’allunya de la consecució del desig, l’amor autènticament humà necessita l’esperit” (Maria Aurèlia Capmany).

“L’educació? Sempre he entès, amb els meus fills, que educar era anar al seu costat perquè, si mai els faig falta, em puguin demanar ajut. Si no els faig falta, són ben lliures de fer-se com vulguin” (Miquel Martí Pol).

I com aquestes, mil, que deien els antics.