Una novel·la lluminosa

Des de les invec­ti­ves que Ignasi d’Anti­o­quia des­fer­mava con­tra els cris­ti­ans judaïtzants a començaments del segle segon (“No us que­deu atra­pats en els hams d’aque­lla doc­trina vana!”; “defu­giu els tanys de mala llei que gene­ren fruits mortífers!”), l’ani­mad­versió que el cris­ti­a­nisme ha pro­fes­sat con­tra els jueus al llarg del temps ha dei­xat ves­ti­gis fins i tot en la cul­tura popu­lar, també entre nosal­tres. Al museu etnològic de Ripoll (cor de la Cata­lu­nya cris­ti­ana) es guarda una col·lecció de matra­ques i xer­racs que es feien espe­te­gar o gira­vol­tar la nit de Dijous Sant per recor­dar la supo­sada sentència del sanedrí con­tra Jesu­crist. I a mol­tes cases encara es “fa dis­sabte”. La pràctica ve d’aque­lles famílies sus­pec­tes de ser jue­ves, que així evi­den­ci­a­ven la seva renúncia al sàbat i al repòs pres­crit. L’ani­mad­versió va ser espe­ci­al­ment sinis­tra a Mallorca, on el segle XVII uns ja cris­ti­ans des­cen­dents de jueus (cris­ti­ans “recon­ci­li­ats”) van ser cre­mats per la Santa Inqui­sició com a recor­da­tori de la marca dels lli­nat­ges maleïts. Pre­nent els fets com a deto­nant de con­text, Ariel Serra –català isra­elià de fe jueva– ha escrit una relat de ficció llu­minós, i dic que ho és en més d’un sen­tit. Enllu­erna per l’ús del lèxic, la pare­mi­o­lo­gia i uns diàlegs recur­rents com l’onada que segueix l’onada i tallants com un vidre net. Llu­minós també perquè, tot i fic­tici, aporta clare­dat històrica: no va ser el poble qui va acar­nis­sar-se con­tra els dits xue­tes, sinó un esta­ment eclesiàstic vin­cu­lat sinis­tra­ment a la noblesa cas­te­llana. Llu­minós, encara, pel llam­bre espi­ri­tual. Deu capítols, deu mana­ments de la llei de Moisès, i l’illa de Mallorca que, per­so­ni­fi­cada, els intro­du­eix a la manera dels estàsims de la tragèdia grega. La novel·la Liorna (edi­to­rial Afers) és una reflexió serena sobre la mal­dat dis­fres­sada de dogma i ido­la­tria. Un poema sobre l’enyor de la vera ense­nyança dels pares. També un adver­ti­ment, ja que no parla tan sols d’aquell segle XVII a Mallorca, sinó també, i d’una manera implícita, del desig d’escar­ment que la mal­dat cas­te­llana con­gria sem­pre con­tra els cata­lans (“aquesta gent que parla com nosal­tres”). Tanco el lli­bre, el doblego, en faig córrer les qua­tre cen­tes pàgines, que em fan vent a la cara. No espe­te­guen com les matra­ques, sinó que les fan callar. Quan el cos mor, l’ànima recorda...