A la boca comença tot

Per­ple­xi­tat es el mínim que es pot sen­tir quan en qual­se­vol clínica den­tal et pre­sen­ten el pres­su­post d’uns brackets, aquests arte­fac­tes que abans s’ano­me­na­ven sen­zi­lla­ment “fer­ros” i que ara, en anglès, sem­bla que tenen més gla­mur. En teo­ria, això de l’ortodòncia és molt impor­tant perquè una mala ali­ne­ació de les dents pot pro­vo­car molts pro­ble­mes de salut. És cert que la boca és una part de l’arqui­tec­tura humana que sovint no tenim massa en compte fins que dona pro­ble­mes. Que tiri la pri­mera pedra qui, sense ser del gremi bucal, com­pleixi estric­ta­ment les nor­mes de ras­pa­llat diari i es passi el fil den­tal minu­ci­o­sa­ment cada cop que toca.

Un refrany francès diu, traduït, que amb la den­ta­dura cavaràs la sepul­tura. Una dita encer­tada per recor­dar-nos a tots que tenir la boca en bon estat sol ser senyal de bona salut. I a l’inrevés també, la bona salut comença a la boca, ja que molts pro­ble­mes en aquesta cavi­tat  poden aca­bar  deri­vant en malal­ties més greus. Ara bé, veient la quan­ti­tat de cri­a­tu­res i també adults que es van posant fer­ros –perdó, brackets–, es pot sos­pi­tar que la salut bucal de la població ha dava­llat catastròfica­ment en una gene­ració. És això, o bé que, més enllà de la salut, el que hi ha és la neces­si­tat arti­fi­cial de tenir les dents per­fec­tes per la pressió estètica. No sé si un bon som­riure, com diuen, et pot obrir  totes les por­tes, però el que et bui­darà segur serà la but­xaca. No és estrany, doncs, que cen­te­nars de per­so­nes sense prou recur­sos hagin cai­gut a la trampa dels ali­ne­a­dors den­tals que es venen per inter­net, una mala praxi que ja ha aca­bat als jut­jats. Dit això, el que no entenc és que no es faci més pressió per acon­se­guir ser­vei de den­tista públic i gratuït per a tot­hom. No em refe­reixo als brackets ni als trac­ta­ments de blan­que­ja­ment, sinó a aten­dre les per­so­nes que perquè no poden pagar un den­tista estan en risc de que­dar-se real­ment sense den­ta­dura. Al final, el millor som­riure és el més sin­cer, encara que no sigui el més per­fecte.