Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Valoració del pedaç

La meva nevera acaba de fer vint-i-cinc anys. El rellotge on miro l’hora en començar aquest arti­cle, fa més de vint anys que el duc al damunt. La màquina d’escriure és rela­ti­va­ment nova, però a casa del meu pare encara hi ha la “Reming­ton” portàtil, que deu ser tan vella com jo i que fun­ci­ona per­fec­ta­ment.

L’altre dia estava una mica intran­quil –que si el cor, que si la “dis­to­nia neu­ro­ve­ge­ta­tiva”, el que se sol dir– i m’estava a la cuina bevent un vas d’aigua quan vaig ado­nar-me del brun­zir regu­lar del motor de la nevera. Em semblà que fun­ci­o­nava molt millor que el meu motor. Pot­ser sí que ara fa una mica més de soroll que quan era nova, com si la tasca de refri­ge­ració li costés més esforç. Però la veri­tat és que no me n’he hagut de pre­o­cu­par mai, ni li he donat recons­ti­tu­ents ni sedants. Durant vint-i-cinc anys ha man­tin­gut el seu ritme, amb la pre­cisió de qui pot man­te­nir-lo vint-i-cinc anys més. Pel que fa al rellotge, sos­pito que con­ti­nuarà fent el seu rapidíssim “tic-tic” després que s’hagi atu­rat el meu “tac-tac”.

L’home és un inven­tor de màqui­nes. Telers, plan­xes, vai­xells, ven­ti­la­dors, avi­ons, màqui­nes de cosir, grues, automòbils, molins de vent, torns… L’home mateix és una màquina, diuen. Una màquina natu­ral. La natura també fabrica màqui­nes, les màqui­nes ani­mals, però no sap con­ser­var-les. Ben al con­trari, les fabrica de manera que ja duen l’enve­lli­ment pro­gra­mat. L’enve­lli­ment ine­vi­ta­ble, perquè la natura no fabrica peces de recanvi. És com si fabriquéssim cot­xes i per a cada cotxe només fabriquéssim qua­tre pneumàtics i qua­tre bugies.

Podríem dir que la natura és des­truc­tiva i l’home con­ser­va­dor? En un cert sen­tit, sí. A la natura li sobra ener­gia mul­ti­pli­ca­dora i pot des­pre­o­cu­par-se imme­di­a­ta­ment d’allò que ha creat; cada indi­vidu –cada home, cada flor, cada peix–, quan acom­pleixi el seu procés de pro­gres­siva des­trucció, serà subs­tituït per un altre, per milers d’altres. Si l’home fabriqués màqui­nes capa­ces d’auto­re­pro­duir-se, pro­ba­ble­ment actu­a­ria igual. La màquina-indi­vidu seria menys­pre­ada al cos­tat de la màquina-espècie.

Penso que la indus­tri­a­lit­zació pot ser inter­pre­tada com un intent de l’home d’avançar per aquest camí, i en tenim un indici en la crei­xent impo­sició dels objec­tes “no recu­pe­ra­bles”. El bolígraf que llen­cem un cop “aca­bat” per­tany a una altra con­cepció del “mon humà” que l’esti­logràfica que podia con­ti­nuar “viva”, a través de gene­ra­ci­ons, gràcies a omplir-la de nova tinta milers de vega­des; l’home ha vol­gut copiar la natura, llençant ale­gre­ment allò que es “gasta”. Sense arri­bar a l’extrem esnob del per­so­natge Marie-Chan­tal –un dels seus acu­dits és dir: “sí, he can­viat de cotxe perquè el cen­drer ja era ple”– s’ha creat en gene­ral una men­ta­li­tat des­a­pro­fi­ta­dora.

La crisi econòmica duu a replan­te­jar aques­tes qüesti­ons, i és pos­si­ble que l’home recu­peri la valo­ració del pedaç, un pro­ducte de la cre­a­ti­vi­tat humana que la natura ignora. Al cap­da­vall, quan la natura ens vol “aca­bar” el cor, els ulls, el ronyó o una cama, hem de con­fiar en la capa­ci­tat apedaçadora de l’home-tècnic, i sovint en la gene­ro­si­tat apedaçadora de l’home-germà que ha fet donació de les peces útils de la seva màquina ja defi­ni­ti­va­ment atu­rada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia