Caritat mal entesa

Zona comercial urbana d’un municipi del Maresme. Dissabte a la tarda i a petar de gent. Se m’atura un adolescent a dos dits de la cara i m’etziba: “Em dones diners per comprar-me una pasta de crema?” Abans no he entès el significat de la pregunta aixeco els ulls davant el noi que en fa tres com jo, vesteix roba de marca i porta unes ulleres amb un logo d’aquells prohibitius. No fa cara de patir necessitat ni de passar penúries. Tampoc no em sona de res malgrat que m’esforço per situar-lo com a fill d’algun conegut, per justificar aquesta confiança amb què se m’adreça. Li demano que em torni a repetir la frase amb l’excusa que amb el soroll de la gent no l’he captada. Ho fa desmanegat, com si em fes un favor o com si jo li demanés un esforç que no està gaire predisposat a fer. Com si tingués tot el dret de reclamar a algú que no coneix de res que li pagui el caprici, sense cap raó, perquè sí. Un cop assumeixo que tot plegat forma part d’una broma adolescent o de ganes de prendre el pèl, li contesto que no i m’allunyo. Quan he fet unes quantes passes em giro i comprovo que continua al mateix lloc intentant-ho amb una altra persona, també una dona. La distància em permet, però, comprovar que el noi va acompanyat d’uns altres que tot dissimulant es miren l’escena i riuen en veu baixa mentre assenyalen cap a la porta d’un comerç proper on hi ha asseguda una noia jove que demana caritat. És una cara habitual al carrer perquè hi passa moltes hores, però també passa desapercebuda perquè són ben pocs els que se li adrecen per entregar-li una moneda. Sabia que la pobresa molesta i incomoda, que sovint la fem invisible perquè ens fa real el problema de molta gent, però em regira l’estómac que també sigui utilitzada com a objecte de burla per nois tan joves a qui, suposadament, no els falta res a casa. Bé, de faltar-los sí que els falta una bona dosi d’humanitat i una altra d’empatia. Que a cap edat practiquis el menyspreu a qui ho passa malament diu molt poc de l’adult en què t’acabaràs convertint.