Errors i encerts amb Catalunya

El 9 de juny celebrem eleccions al Parlament Europeu. Fem balanç d’errors i encerts envers Catalunya els darrers anys. Comencem en positiu: la UE obliga els estats membres a ser democràcies. Això ha limitat la repressió espanyola i l’ha derivat a la justícia –amb gens d’èxit a Europa–. Cap extradició i un grapat de sonades derrotes judicials.

El sistema europeu de protecció dels drets humans ja ens ha donat jurisprudència que farà història, com l’adquisició immediata de la condició d’eurodiputat i l’empara als grups objectivament identificables (GOI). Arribarà tard, però donarà aixopluc als represaliats tant al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg com al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Madrid ho sap perquè ja va passar contra ETA, i d’aquí ve la pressa a liquidar “el procés”.

El Consell d’Europa s’ha compromès molt més pels nostres drets bàsics que la UE: l’informe Cilevics del 21 de juny del 2021 criticà Espanya per haver empresonat i perseguit a l’exili líders independentistes, per haver condemnat el president Torra i per haver investigat alts càrrecs. Pedro Sánchez anuncià “casualment” els indults condicionats als nou presos polítics el mateix dia. Setze mesos després, un nou informe afirmà que la defensa pacífica de la independència no pot ser perseguida penalment perquè està coberta pel dret a la llibertat d’expressió. I la Comissió de Venècia del Consell d’Europa ha legitimat la llei d’amnistia.

El Parlament Europeu, malgrat tot, ha estat un refugi i una plataforma per als independentistes. La immunitat parlamentària en especial ha proveït un escut perquè el president a l’exili Carles Puigdemont pogués desplegar la seva acció política.

La llista de pífies de la UE és llarga i trista. Amb l’1-O rebutjà la violència i demanà diàleg amb respecte a la Constitució i els drets fonamentals. Bé, si no fos perquè callà amb l’atropellament de les institucions catalanes amb el 155, els presos polítics i els exiliats. Curiós concepte de “diàleg”. El llavors vicepresident de la Comissió Europea a càrrec de les polítiques digitals, el liberal estonià Andrus Ansip, trigà més d’un any a contestar la carta de Jordi Puigneró en què l’interpel·lava pel tancament il·legal de més de 140 webs catalanes executat per la Guàrdia Civil al voltant de l’1-O. Ansip no sabia què dir perquè no volia –o no podia– reconèixer que Espanya havia violat el dret europeu i els drets fonamentals dels catalans.

Fou majúscula la nostra decepció amb el primer informe de la Comissió Europea sobre l’estat de dret el 2020. Cap esment a la repressió, ni a les irregularitats judicials contra catalans, inclosos els presos polítics. Els informes de l’estat de dret continuen evitant el mot Catalunya i qualsevol recomanació sobre la gestió democràtica del conflicte. El del 2023 tractà l’espionatge invasiu Pegasus a Grècia, Hongria i Polònia, tot ignorant olímpicament que el cas més gros i notori al món s’ha perpetrat contra catalans, contra una minoria. És com si alts càrrecs de la UE volguessin crear una realitat paral·lela en la qual els catalans ni existim ni tenim drets a l’Estat espanyol. Sumem-hi que els advocats de la Comissió i el Parlament Europeu actuen sempre contra els independentistes, defensen al 100% la posició de Madrid i acaben perdent davant el TJUE. El recent dictamen de l’advocat general Szpunar fa presagiar un nou triomf judicial del MHP Puigdemont i Toni Comín: demana anul·lar la decisió d’excloure’ls de l’eurocambra el 2019, presa per l’aleshores president i amic del PP, l’italià Antonio Tajani.

Espanya ha rebregat a gust el prestigi del Parlament Europeu i l’ha arrossegat al ridícul manta vegada: el vet fallit als eurodiputats exiliats, els suplicatoris, les maniobres d’Adrián Vázquez de Ciutadans, Dolors Montserrat del PP i tots els altres xous, inclòs un vergonyós ple contra una futura llei d’un estat membre –l’amnistia– i acusacions de terrorisme contra el president Puigdemont en sessió plenària. La cirera és una comissió parlamentària contra la influència externa i la desinformació… que just escampa desinformació i fake news d’una suposada trama russa del procés! I tot un vicepresident de la Comissió Europea, el conservador grec Margaritis Schinas, s’hi apunta alegrement. No els calen proves més enllà de la policia i mitjans espanyols. És escandalós. Així és com Espanya destrueix la credibilitat de les institucions europees i elles s’hi deixen. De moment.