El que s’entén i el que no, de Puigdemont

Quan s’analitzen les declaracions de Carles Puigdemont a RAC1 en què afirma que renunciarà a l’escó si no és elegit president, és obligat que es plantegin diversos interrogants. Que els partits unionistes el menyspreïn amb mala llet i que els seus adversaris independentistes el tractin amb un descarnat i vergonyós cinisme no ha de ser cap obstacle perquè els sobiranistes sense fílies ni fòbies facin servir el seu sentit crític i es preguntin per què es presenta a aquestes eleccions del 12-M. S’entén que el seu objectiu sigui restablir una presidència no destituïda per les urnes sinó per la repressió espanyola, i recuperar un govern que exerceixi l’antagonisme amb el d’Espanya amb més radicalitat que el seu antecessor. S’entén que estigui cansat i corsecat pels dos anys difícils del govern del referèndum, per set anys dolorosos d’exili i per una persecució política i judicial descarnada. S’entén que, per aquest motiu, no li serveixi cap altre resultat que no sigui una victòria i que quedar-se a l’oposició li representaria un mal colofó per a la seva trajectòria.

Però no s’entén que ignori que la fragmentació política actual l’està advertint des d’un bon principi del risc de no assolir una majoria absoluta ni una majoria qualificada per formar govern. Ni s’entén, tampoc, que no aconseguir la investidura sigui prou motiu per desentendre’s de la responsabilitat de capitanejar el grup parlamentari resultant, després de fer una campanya personalista en què el seu nom bateja la candidatura per davant de la sigla del partit.

I el que menys s’entén de tot és que no s’adoni que ell representarà aquells electors que el votin i que dir-los d’entrada que, si no guanyen, els abandonarà, és estimular-los a l’abstenció o que votin altres alternatives. Dimitir només és assumir responsabilitats si són els electors que li ho reclamen. Si no, és defugir-les.