Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
L’exemple de Llorenç
Potser la primera vegada que vaig veure clarament que la nova cançó podia esdevenir un fenomen realment popular fou a Llorenç del Penedès, ara fa uns quinze anys. Llorenç del Penedès devia tenir aleshores uns nou-cents habitants, i, quan vam anar-hi a cantar, ens vam trobar amb un miler d’espectadors, o sigui, un nombre superior al d’habitants del poble. La plaça del Centre era plena i fins i tot hi havia gent al terrat d’una casa en construcció.
Que quedi clar que el mèrit no era nostre: el mèrit era dels organitzadors. El Centre de Llorenç celebrava el setanta-cinquè aniversari de la seva fundació, i el seu activisme era exemplar. Durant molts anys vam recordar el cas de Llorenç com una pàgina única en la nostra petita història personal, i a mi em va servir per a aprendre a valorar la funció d’algunes entitats populars del nostre país.
Ara el Centre ha arribat als noranta anys, i ho celebra com una preparació per al centenari, que coneixent l’empenta dels llorencencs serà un esdeveniment. El Centre va néixer en un moment de pobresa i de crisi, a les darreries del segle passat. Va néixer com a Centre Catòlic amb una modèstia que descriu perfectament Pau Mitjans: “…l’any 1889 uns quants homes començaven a reunir-se els vespres a can Ton Colomer, al carrer Nou. Aquella minúscula entrada es convertiria ben aviat en el primer local del Centre. A cops de mall van aplanar el terra de roca i van aconseguir d’instal·lar-hi un parell de taules i unes quantes cadires. El cafeter de Cal Marçal s’hi arribava de tant en tant per servir-los alguna cosa. El 1890 es constituïen societat: Centre Moral i Instructiu.”
L’èxit els va fer canviar de local, i sense deixar d’estar lligat a la parròquia el Centre començà a viure les inquietuds socials i creà una escola nocturna, una biblioteca, un programa de conferències. El pas decisiu fou la creació del Sindicat Agrícola. Un altre factor d’evolució: s’hi van vincular els fejocistes. La guerra estroncà la marxa del Centre, i el 1940 es considerà que l’Entitat estava “definitivament” dissolta, i que els seus ex-socis “pasen a encuadrar sus actividades dentro del margen que el actual régimen de España reconoce a la Acción Católica Española…”. Després d’un buit, l’activitat reprengué –retornen les sardanes, els balls de bastons, el teatre; s’estrenen els Falcons– i a la llarga triomfa l’“esperit del temps”: canvia la mentalitat, els joves intervenen en la gestió de l’entitat i es constitueix, amb tota la seva força legal i cívica, l’actual Centre.
La història del Centre de Llorenç és la història de l’evolució de la nostra societat. El futur és imprevisible. Però cal felicitar la gent de Llorenç per la seva voluntat i capacitat de mantenir al poble un nucli de convivència, obert a totes les ideologies, una plataforma d’expansió cultural, i adaptar-se a les noves exigències. De les reunions a cal Ton a la representació d’Antaviana hi ha noranta anys de solidaritat i de progrés, i el secret –penso– és que l’una cosa va lligada amb l’altra.
Ens ho demostra un poble de mil habitants, i jo us devia des de fa quinze anys aquestes paraules.