El festeig

“Salut, ciutadana Marta.” L’encapçalament de la carta és freda com un tràmit administratiu, burocràcia republicana, dita amb el puny alçat a punt de rebre una ordre i no un ramet de glicina amb la qual fer pujar els colors a les galtes a la destinatària i que tot esclatés. Una carta mecanografiada tampoc contribueix a les expectatives que la Marta ha clos en un cor massa apedaçat, com el dels romàntics, quan el carter la hi ha donat. La salutació gairebé marcial s’ha de llegir entre línies perquè qui la va escriure, l’abril del 1931, era un xicot elegant que treballava al banc, vivia a l’Esquerra de l’Eixample, estiuejava a l’Estartit i, amb les paraules juganeres, pretenia emmascarar les expressions sentimentals, les veritats evidents, la vulnerabilitat de tenir el cor obert. I a en Francesc li agradava jugar, a les aigües blau turqueses i virginals de les illes Medes i a les arenes lunars de la gola del Ter, amb la “ciutadana” Marta, però també amb la seva Olivetti: “Ja pot donar gràcies al canvi de règim, puix de viure en temps borbònics, no m’atreviria a usar aquest tractament poc galant. L’anomenaria senyoreta a seques. En primer lloc, per posar els seus avivats nervis en tensió, i, segonament, per mirament exquisit.” Vaig seguir aquest festeig postal, una correspondència incompleta que es guarda en un arxiu, amb ànsia i avidesa, com si la glicina del senyoret Francesc m’alegrés el dia a mi, però també amb certa recança. Perquè les cartes pertanyen al món d’abans, igual que el festeig.