La ratlla de França

Com sem­pre, de bon matí, busco al mòbil si encara res­piro. Les notícies hi sal­ten, totes a punt. Que què diuen? Somio encara! Els polítics cata­lans fugen nord enllà. A Suïssa, diuen. Em frego els ulls. Avui se sap que n’han fugit dos més a refu­giar-se, inves­ti­gats per l’orga­nit­zació de Tsu­nami Democràtic. García Cas­tellón els citarà en qual­se­vol moment. Acu­sació: ter­ro­risme. Fan sal­tar “ter­ro­risme” pel cap dels nos­tres nois que van, diuen, orga­nit­zar el Tsu­nami Democràtic. El Tsu­nami, que no el con­si­dera pas democràtic, García Cas­tellón.

Ja n’hi havia més a la terra de la con­fe­de­ració. En aquesta terra on han vis­cut des del 2017 Marta Rovira i Anna Gabriel. Com els refu­gi­ats de la guerra de Franco, tra­ves­sen la rat­lla i se’n van amunt. Esgar­ri­fosa, la infor­mació. Han fugit de les gra­pes de la justícia espa­nyola. On és l’amnis­tia?, m’he dit. No en vull saber res. Com podem viure amb aques­tes notícies tan bon punt obrim els ulls al nou dia? Abans de tan­car el mòbil, he posat You­Tube. Conec de sobres un con­cert. Hi he anat, sense atu­ra­dor. Ves­ti­des de brui­xes i aga­fa­des per les espat­lles, em sur­ten Elena Gadel i Sílvia Bel. I la Gadel enceta la cançó:

“Una nit de lluna plena

Tra­ves­sa­rem la carena

Len­ta­ment sense dir res.

Si la lluna feia el ple

També el feu la nos­tra pena.”

L’atmos­fera que les envolta és de plena brui­xe­ria, amb capes grui­xu­des i caputxa, diries que som en aquell boc de Biterna per on em vaig pas­se­jar uns dies, al Pallars d’Isil, per fer la novel·la d’Hug Roger. Ara surt la Bel, que sem­bla que plora quan s’age­no­lla incli­nada cap a terra:

“Perquè ens per­doni la guerra, 

que l’ensagna, que l’esguerra, 

abans de pas­sar la rat­lla, 

m’ajec i beso la terra 

i l’aca­rono amb l’espat­lla.”

I ara, Sílvia Bel s’aixeca i, de sobte, apa­reix a la pan­ta­lla Lluís Llach, amb ros­tre tràgic de pri­mer pla. I con­ti­nua amb la veu tota tren­cada amb allò de...

“A Cata­lu­nya deixí 

el dia de ma par­tida 

mitja vida con­dor­mida; 

l’altra mei­tat vingué amb mi 

per no dei­xar-me sens vida.”

Soc en un món eteri i m’adono que la data que posa a You­Tube és 2017. L’any mis­teriós. L’any que vam creure en allò d’Ítaca i vam ama­gar-nos a sota la vida, perquè ningú ens veiés la ter­ri­ble decepció al ros­tre. I saps, enmig de l’escena fosca, de tres veus con­trac­tu­ra­des, recor­des i sents clara la cer­tesa: vam dei­xar la terra i encara no l’hem tro­bada. El pri­mer cop va ser en el Trac­tat dels Piri­neus, que ens va sepa­rar del nos­tre nord. I, defi­ni­ti­va­ment, aquell 1714, quan un Borbó guanyà la guerra a un Àustria. I entrà a casa nos­tra per esbor­rar-ne a cops de sabre les lleis, les ins­ti­tu­ci­ons, la llen­gua. I la volgué a dins de Cas­te­lla. I ara tenim gent que fuig nord enllà amb un ter­ror sem­blant al mateix que va dur Joan Oli­ver i la seva dona a tra­ves­sar el Piri­neu. Què farà Pedro Sánchez davant aquesta fue­tada a ple ros­tre del govern gre­sol del gran PSOE d’Espa­nya i els par­tits de les naci­ons que volen ser lliu­res, és a dir, alli­be­rar-se d’aquell estat que, amb un Trac­tat d’Utrecht, va tan­car per sem­pre més la porta forana. La nos­tra, de nació, for­mada des d’aquell 785 Caro­lingi fins al 1714.

Obro el balcó. Encara és fosc. Només una claror petita em surt per allà on queda el mar, aquell mar que un bon dia obrí ter­res el Prin­ci­pat de Cata­lu­nya. Res­piro i albiro tènue­ment la vall de Vallors on s’abra­cen les Gui­lle­ries amb la mun­ta­nya de gra­nit que un dia va sor­gir dels inferns amb roques ígnies, i va fer la pro­esa de sos­te­nir un bon tram de les Gui­lle­ries. Un país, el nos­tre, on la tropa d’un mili­tar ano­me­nat Fran­cisco Franco entrà tri­om­fant seguit de la guàrdia mora amb capes blan­ques vole­iant al trot dels seus cavalls. Sento com va pre­gar que la Ges­tapo portés aquí, a Cata­lu­nya, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Lluís Com­panys, per matar-lo d’un tret a la paret de Montjuïc. Sé que tota la gent que encara dorm sota les teu­la­des, endins del Piri­neu a mar, que quasi es toquen, sento que tots ple­gats hem vis­cut aquest hor­ror. I m’hi sento unida, a tots ple­gats i a aquells que avui també tra­ves­sen les care­nes. I em sé poble. Un país que mai no ens des­fa­ran.

Sor­tiré de la ter­rassa i aniré a dut­xar-me, amb poca aigua, que hi ha sequera.

Deixo la meva vall de Vallors, m’arrenco de l’abraçada de les Gui­lle­ries i el Rocar. Abans de tan­car els bal­cons, miro el cel. Ben ple, encara, de pics bri­llants. Són els estels.