Deu milions, segur?

Encara no hem paït la xifra dels vuit mili­ons d’habi­tants que ja hi ha qui parla amb entu­si­asme de la Cata­lu­nya dels deu mili­ons. No sé si aquest entu­si­asme és com­par­tit per tot­hom, però crec que abans d’abo­nar-nos a un crei­xe­ment acce­le­rat hauríem de posar-nos algu­nes qüesti­ons prèvies. Comen­cem per la llen­gua cata­lana. Quants d’aquests dos mili­ons de més que alguns vati­ci­nen seran cata­la­no­par­lants o hau­ran adop­tat el català com a llen­gua activa a les seves vides? I no, no és només qüestió de l’escola o de les auto­ri­tats públi­ques; cal un entorn social que ho afa­vo­reixi i això, ara per ara, no es dona. Con­ti­nuem per l’habi­tatge: exac­ta­ment quants habi­tat­ges ens faran falta i a quin ritme s’hau­ran de cons­truir, si ara mateix ja no cobrim la demanda i l’accés a l’habi­tatge de llo­guer és cada dia més difícil – i ja no par­lem de com­prar-lo. Par­lem d’aigua? O de trans­ports? I amb quina ener­gia hau­rem de viure, amb la que com­prem als ara­go­ne­sos, o als fran­ce­sos, nuclear per des­comp­tat? No crec que el decrei­xe­ment pel decrei­xe­ment sigui posi­tiu, però sí el crei­xe­ment sos­te­ni­ble. Però sovint, per fer-lo sos­te­ni­ble s’ha de mode­rar; el ritme de crei­xe­ment acce­le­rat demana una reflexió i un ren­di­ment de comp­tes abans d’abraçar la idea d’una Cata­lu­nya sobre­po­blada.