Comptant els dies per poder plegar

El dia que es va estrenar a la nova feina, o més aviat al nou centre perquè aquella feina la venia exercint des de feia un grapat d’anys, es va veure sorpresa per la gran quantitat de persones que, com ella, debutaven en aquell instant. Va arribar a pensar que es tractava d’una primera trobada amb la gent acabada d’arribar, una mena de còctel de benvinguda però sense còctel ni vestit de gala, i que els veterans els aniria coneixent a mesura que avancés el dia. A poc a poc, però, va anar descobrint que més aviat s’havia produït una fugida col·lectiva i que els nous haurien de portar les regnes d’aquell institut públic. D’entrada, el projecte comptava amb una bona carta de presentació: 23 alumnes per aula és una ràtio gens menyspreable, sobretot quan s’amunteguen les queixes per la sobresaturació d’estudiants als centres de secundària. I tothom sabia, o podia intuir, que treballar en un centre educatiu de màxima complexitat situat en un dels barris més pobres no seria bufar i fer ampolles. Però la realitat va ser encara més críptica del que havia imaginat. Estava preparada per afrontar la cara més amarga d’una societat que va deixant enrere milers de famílies, i disposada a treballar fort per contribuir a rescatar uns quants joves que, si haguessin nascut en una altra conjuntura, haurien tingut una vida més plàcida. Amb el que no comptava era amb anar a la feina amb por. I no només la por a fracassar amb els seus objectius. La por real a ser víctima d’una reacció desproporcionada. Tampoc sospitava la pressió que rebria per aprovar l’alumnat, també el més conflictiu. Ara compta els dies que resten per abandonar un centre al qual no tornarà mentre escassegin els recursos. Ni ella, ni la majoria dels que es van estrenar amb ella.