Memòria d’un instant
Vidal i Planas, l’escriptor assassí
Alfons Vidal i Planas va néixer a Santa Coloma de Farners l’any 1891 i va deixar demostrat que la capital de la Selva, a més de sants i bisbes, ha produït també un dels exemplars més extraordinaris de la bohèmia de començaments del segle XX.
Primer va ingressar en un seminari, d’on es va escapar just a temps per arribar a la Setmana Tràgica de Barcelona. Va ser una estada fugaç, perquè va fugir aviat a Madrid per ingressar a l’exèrcit, on va complir tres anys al Marroc.
L’experiència el va convertir en un antimilitarista furibund, publicant desenes d’articles i libels que el van anar portant, puntualment i amb una periodicitat estimable, a la presó. Va escriure títols com El rancho de la cárcel, Tristezas de la cárcel i Memorias de un hampón. Finalment, fart de tant presidi, va fugir a Portugal.
A la seva tornada, va continuar penetrant en els mons més sòrdids i devastats moralment, tirant endavant gràcies a la col·laboració en centenars de fulletons i novel·letes, on es podien llegar frases tan sensates com “Sobrevendrá la revolución de los hambrientos y desposeidos, que asesinarán a los usureros y a los magistrados prevaricadores y violarán las bellas mujeres de los ricos”. Són milers de pàgines, avui oblidades, que fan companyia a les dels seus amics de generació bohèmia a les golfes de les hemeroteques.
I, tanmateix, de sobte, per un instant, l’èxit se li va aparèixer amb la novel·la melodramàtica Santa Isabel de Ceres, parcialment autobiogràfica, i que explicava una història de prostitutes redimides amb un final tràgic, no cal dir-ho, ja que la protagonista mor aixafada pel pes del seu passat. I és que Vidal i Planas s’havia casat amb una barjaula, Elena Manzanares, a qui ell havia “alliberat” del prostíbul. Trenta-dues edicions, una pel·lícula i una adaptació teatral van donar, per fi, unes pessetes amb què omplir les butxaques.
Però amb Elena Manzanares va arribar el fet més colpidor de la seva vida: en l’entreacte d’una estrena teatral, Vidal va assassinar Luis Antón de Olmet, periodista que feia xantatge a Elena i l’escarnia sense miraments.
El procés judicial, que va ser seguit amb una avidesa multitudinària, va acabar amb una condemna per dotze anys de presó i Vidal obligat també a pagar una indemnització als hereus de De Olmet.
En va complir tres. L’assassinat d’un periodista comès per un escriptor li va suposar, tanmateix, un augment disparat de fama i d’interès per la seva obra. Fins i tot ell i la seva dona van arribar a concedir entrevistes des del penal publicades a tota pàgina en els diaris més sensacionalistes.
Després del pas per la presó, va ser desterrat a Barcelona, on va continuar fent la seva vida bohèmia habitual, subsistint amb els rèdits que encara li donava Santa Isabel de Ceres i publicant desenes de novel·les i obres de teatre, amb títols tan suggeridors com La virgen del infierno, El manicomio del Doctor Efe, Las alas del sátiro, Expendedurías de carne humana o Mujeres malas.
En la Guerra Civil, el seu carnet de la CNT el va posar del costat dels anarquistes, tot i que sembla que va alliberar de les txeques moltes persones. Acabada la guerra, es va exiliar als Estats Units.
Aleshores, en un gir de guió imprevist, Vidal passa per Hollywood, es treu un doctorat en metafísica i dona classes a les universitats de Frodham i Los Angeles durant quinze anys. Finalment, obté una càtedra de literatura espanyola a Tijuana. Encara va tenir temps de publicar tres llibres de poesia, els darrers, abans de morir, l’any 1965.
Bona diada de Sant Jordi.