Arriba un dels moments més temuts

Cap a aques­tes dates, mai sabré dir el calen­dari exacte, arriba un dels moments de l’any que ens pro­voca un neguit detec­ta­ble d’una hora lluny quan algú pro­nun­cia les parau­les clau: decla­ració de la renda. Si par­lem del dia que la pre­sen­tes, només he cone­gut dos bàndols a la vida: els que la tenen resolta la pri­mera set­mana i els que han d’esprin­tar els dar­rers dies per no lliu­rar-la fora de ter­mini. Admeto que soc mem­bre d’honor del segon grup, i també que cada any em pro­meto que aquell serà l’últim en què dei­xaré els deu­res per al dar­rer moment. Ima­gino que aquest any tam­poc no fal­tarà la pro­mesa habi­tual. Ni el següent, ni el que vindrà després. Però si par­lem de grups i de decla­ració de la renda, l’autèntica divisió l’hem d’anar a bus­car entre aquells que paguen, que poden arri­bar a ser quan­ti­tats grans de diners, i els que cobren, que en aquest cas mai seran quan­ti­tats suco­ses. El sen­ti­ment com­par­tit per tot­hom, però, és la tensió que genera aquell ins­tant previ a saber a quin dels dos grups per­tanys. Molts sig­na­rien fer tau­les, a canvi d’evi­tar l’ensurt. Ni per a mi ni per a ells. Perquè hisenda som tots, d’acord, però tam­poc no passa res si el meu veí que té cinc pro­pi­e­tats, i per tant en té cinc més que jo, ho és una mica més. Per­so­nal­ment, atès que ja puc intuir que ni em faré d’or gràcies a hisenda ni hauré de dema­nar un crèdit per fer les paus fis­cals, el que més em treu la son és dub­tar sobre si quan passi comp­tes amb l’Estat cometré algun error invo­lun­tari que algú detec­tarà al segon. Perquè el que no he acon­se­guit expli­car-me és que no puguem donar per bo un esbor­rany que ela­bora i envia qui té el con­trol dels nos­tres números. Ara bé, no siguis tu qui s’equi­voca, que ales­ho­res sí que ho pagaràs amb escreix.