Cor furtiu (i enrevessat)

Les dues grans impressions després de la lectura del llibre de Xavier Pla Un cor furtiu són la constatació de la immensa, llarga i complicada feinada de l’autor, i la també immensa sorpresa de tot el que m’he anat assabentant sobre Josep Pla, pàgina a pàgina (i n’hi ha més de mil cinc-centes). Mentre llegia, em deia a mi mateix: “Si en el temps de tracte intens amb el personatge haguessis sabut tan sols un deu per cent del que ara vas sabent, imagina’t quines increïbles converses amb el senyor Pla...!” Perquè en aquells anys i circumstàncies puc dir, encara que ratlli la petulància, que l’home no va defugir mai cap tema dels que anaven sorgint a les converses. En alguns casos i moments (per exemple al cotxe, a l’hivern, de nit i amb la calefacció encesa) allò era el que s’assemblava més a un confessionari. De manera que llegint aquesta meravella de llibre he passat uns dies d’autèntica exaltació anímica, comparable a un torrent cabalós i desfermat: no podia deixar de llegir i, de tant en tant, anava a parlar amb la Carme (ella també aleshores hi era) sobre noms, fets, persones i circumstàncies que descobria, entre meravellat i colpit. En el tracte durant els últims anys de la seva vida, el senyor Pla m’apareixia com un personatge amable, no gens polèmic, assequible, interessat en el dia a dia del Motel i dels seus empleats, convençut misogin (“Les dones només de lluny fan un cert efecte...”), poc capficat per la seva obra (“Deixi estar, home, no veu que la literatura puja i baixa? Deu anys després de mort ja en parlarem...”). Sí, sí...! Llegint Un cor furtiu tot se m’ha capgirat, i de quina manera. El que escriu Xavier Pla està perfectíssimament documentat, no puc dubtar de res. La feina d’investigació és colossal, meticulosa, i m’ha provocat un tomb absolut: la vida del polígraf va ser plena de dones (bé, potser ben plena tampoc), l’home practicava sempre un interès sever i rigorós pel que anava publicant, i només són dos exemples o aspectes. El que no canvia és el permanent desig d’ubiqüitat: quan era a Figueres volia ser a Llofriu, quan era a l’Escala volia ser a Perpinyà, quan era a Girona volia ser a Pals, et sic de coeteris. Llegeixin, si no, com cuità durant la Guerra Civil i la segona mundial, però també tota la vida. Colossal!