Els cromos de la plaça Clarà

L’eix urbà amb més vitalitat comercial d’Olot, que va de la plaça Major a la plaça Catalunya, passant per Sant Rafel, conté un espai on sembla que el temps s’hi hagi aturat, una mena d’illa vegetal capaç d’emparar-te de tots els mals, l’únic lloc del centre que encara no ha estat cobert de formigó o asfalt. És la plaça Clarà, el parc vell, l’antic camp de Mart, una joia que segurament els olotins no sabem apreciar del tot, com sol passar amb tot allò que tenim vist de tota la vida. Segons el catàleg d’arbres ornamentals de la ciutat, n’hi ha uns 200 exemplars, entre els quals, uns cedres de l’Atles espectaculars. El fet de ser com una bombolla de benestar explica que s’hi mantingui una activitat que, en certa manera, resulta incongruent amb els temps que corren: els diumenges al matí, faci fred o calor, desenes d’aficionats s’apleguen en uns bancs del lateral que dona als Escolapis per intercanviar cromos, i mantenir així un costum d’origen tan reculat com incert. Criatures, pares i avis acorden transaccions que registren no pas en un Excel d’una tablet sinó en llistes escrites en una llibreta, tal com fèiem els de la meva generació, cinquanta anys enrere, quan omplíem àlbums de futbolistes. M’explica una de les mares assídues a les reunions dominicals que ara mateix causa furor la col·lecció de la faràndula festiva d’Olot. Els que la fan monopolitzen un dels bancs, mentre que en un altre grupet els intercanvis són de temàtiques diverses, sobretot de futbol. Com que alguns nens i nenes són molt petits, hi ha adults que fan les gestions en nom seu. Un avi em confirma la sospita que li fa tanta –o més– il·lusió a ell que a la neta a qui acompanya. Tothom es coneix, més o menys, i sovint emparaulen prèviament, entre setmana, els intercanvis en un xat de WhatsApp, l’única concessió d’aquest mercat a les noves tecnologies. Els diumenges, complementen l’activitat comercial a la menuda al parc vell unes paradetes sota les voltes dels pisos d’en Bretcha on s’ofereixen revistes i llibres de vell, discos, monedes... Dos cops al mes hi para un rus amb un petit ventall de nostàlgia soviètica. El parc vell és un món a part, un parèntesi cada cop més necessari. Conservem-ho.