Falta imaginació

Quan es va anun­ciar que MNAC i Macba eli­mi­na­ven els límits cro­nològics de les seves col·lec­ci­ons (el pri­mer aca­bava als anys qua­ranta i el segon teòrica­ment començava lla­vors), em va sem­blar una gran decisió perquè sig­ni­fi­cava que per fi algú, el MNAC, assu­mi­ria la missió de divul­gar l’art català de tot el segle XX sense com­ple­xos i que l’art del XXI seria una eina fantàstica per dia­lo­gar, con­tras­tar i revi­ta­lit­zar el patri­moni medi­e­val, bar­roc, moder­nista... Una dècada després, tinc la sen­sació que aquell mis­satge que es va llançar (“fora les coti­lles!”) ha con­ta­giat inde­fi­nició en els objec­tius del con­junt dels museus i que ha sigut una excusa per dei­xar al cubell molta roba per ren­tar i per anar este­nent sem­pre els matei­xos llençols. En lloc d’explo­tar els seus trets dife­ren­ci­als i diver­si­fi­car relats, cada vegada els museus s’assem­blen més els uns als altres. El Museu del Dis­seny DHub és un exem­ple clar: no és només que es vul­gui desen­ten­dre dels fons històrics sinó que juga a ser un CCCB. La des­co­or­di­nació de direc­ci­ons és total i a aquells museus que encara con­ser­ven una sin­gu­la­ri­tat els tocarà el rebre més d’hora que tard (penso en un Marès, que només pel nom ja pro­voca arca­des als res­pon­sa­bles de les polítiques cul­tu­rals muni­ci­pals). Fal­ten recur­sos però fa l’efecte que del que falta més és ima­gi­nació.