Opinió

Tribuna

Terricabras, incomparable

“El llegat més important que m’ha fet Josep-Maria Terricabras, a més de la gran riquesa de la seva amistat, són els seus llibres
“L’1 d’octubre del 2017, braç a braç, esperàrem en una cèntrica escola gironina, disposats al que fos, els militars disfressats de policies

A més que som tocayos, que en llengua nàhuatl, la més mexicana de totes, vol dir que tenim el mateix nom i moltes maneres semblants de fer, el professor Terricabras és per a mi motiu d’una gran admiració i d’agraïment per tot el que m’ha ensenyat.

Ens vam conèixer el setembre de l’any 2009, quan va fer acte de presència en l’esplèndid Museu Nacional d’Antropologia a la ciutat de Mèxic, amb motiu de la Fira del Llibre d’Antropologia i Història, que va gaudir de la presència d’uns 50 acadèmics catalans de primera força especialment convidats. Catalunya havia fet un esplèndid paper l’any 2004 com a convidada d’honor en la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, i, l’any 2008, en el Festival Cervantí de la ciutat de Guanajuato. No va ser menys a la capital de la República Mexicana l’any següent. Fou una setmana de conferències i diàlegs que ens enriquirem molt. Malauradament, no hi va haver continuïtat... Fou el començament d’una entranyable relació que s’alimentà amb els viatges que he anat fent a Catalunya, en els quals no han faltat trobades de gran significació. Fou el cas de l’1 d’octubre del 2017, quan en aquella cèntrica escola gironina, braç a braç, esperàrem disposats al que fos els militars disfressats de policies que n’havien estat fent de les seves tot el matí, seguint les ordres del “democràtic” govern espanyol.

Però li he d’agrair també una altra experiència impossible d’oblidar. Comissionat pel Parlament Europeu del qual formava part, va fer una viatge a la ciutat de Mèxic per fer un informe de la situació. Van tenir la mala sort de caure en mans d’uns diputats mexicans d’ultradreta. Em vaig desplaçar a Mèxic per trobar-nos i veure el document que els havien lliurat parlamentaris de dretes sobre la situació del país, que era una veritable aberració. Vam acordar que faria jo un informe tan equànime com pogués i que l’hi portaria a Bèlgica en el proper viatge que faria... Quan m’hi vaig fer present, no tan sols m’allotjà a casa seva, sinó que em tenia la sorpresa d’un bitllet d’avió per acompanyar-lo l’endemà a Berlín i trobar-nos amb el M.H. Carles Puigdemont, que tenia aleshores aquella ciutat per presó... Va ser un dia molt emocionant i inoblidable...

Un cop tornats a Brussel·les i després d’haver fet la feina de trobar-me amb eurodiputats interessats en Mèxic, els quals m’agraïren l’esforç que havia fet per oferir explicacions clares, objectives i tan acostades a la realitat mexicana com vaig poder, en Terri i la Montserrat em dedicaren un cap de setmana sencer a passejar pel país. La companyia d’ambdós fou un veritable goig. La seva perspicàcia era inigualable. Temps després també vaig gaudir durant uns quants dies, per aconseguir la calma que necessitava, de la seva casa de Begur, on ell s’ha mort, la qual cosa fou també inoblidable. He d’agrair-li, també, que m’hagués convidat a participar en la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, quan ell la dirigia.

No cal dir que el llegat més important que m’ha fet Josep-Maria Terricabras, a més de la gran riquesa de la seva amistat, són els seus llibres. Però n’hi ha un d’especial: el darrer amb què em va obsequiar, que precisament he estat llegint per segona vegada durant aquests darrers dies, havent tornat d’un viatge pel sud d’Europa a la meva llar mexicana de Guadalajara. És un llibre que sintetitza la seva obra filosòfica presentada, tal com solia fer-ho, en termes senzills i accessibles, tal com pot fer qui entén perfectament els conceptes que manega i pot presentar un discurs sobre els temes més delicats de la naturalesa de les societats humanes d’una manera senzilla que, si bé reclama una lectura acurada i lenta, la qual comporta constants reflexions, no necessita un vocabulari gaire selecte ni un gran entrenament en la retòrica filosòfica, sovint massa rebuscada.

Ell mateix conclou així: “Com més va, menys m’agrada el món que m’ha d’acomiadar. M’hi sento incòmode i no crec que sigui només perquè m’he fet gran.” És possible que el llibre Pensar diferent, que va subtitular Poder, coneixement, llengua i una altra idea d’Europa, esdevingui la culminació de complexes reflexions filosòfiques que poden enriquir de manera notable la idea del món de persones normals. Estimat Josep-Maria, et trobarem a faltar... molt!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.