No hi ha democràcia ni justícia!

No és cap novetat que Catalunya sigui el centre neuràlgic de l’enrevessada xenofòbia política i judicial dels poders fàctics espanyols, però també de les obsessives discrepàncies d’un partit que es creu l’únic independentista. D’aquesta pretesa exclusivitat, en parlaré més avall.

Pel que fa a l’Espanya castellana i la seva voluntat de sotmetre’ns i espoliar-nos, ve de lluny. Ja el 1659, en el Tractat dels Pirineus que van pactar després de la guerra dels Trenta Anys, Espanya cedeix a França el que anomenem la Catalunya Nord. Després dels tractats d’Utrecht, quan gaudíem de l’acord federal de la Corona d’Aragó, el rei Carles II d’Àustria, del qual depeníem, deixa, sembla que per malaltia, a mercè del Borbó Felip V l’esmentada Corona d’Aragó el 3 d’octubre del 1700, amb la conseqüent pèrdua dels respectius furs que gaudíem tant Aragó com Catalunya i que ja no s’han recuperat mai més a partir que les tropes borbòniques van entrar a Barcelona l’11 de setembre del 1714.

Felip V, fent gala de l’autàrquica manera castellana d’exercir el poder, ens va sotmetre per la força de les armes, espoliant-nos, anul·lant totes les nostres institucions i la nostra llengua. Una obsessió que mantenen encara avui, com hem vist a València i a les illes Balears, car el règim del 78 no ha estat mai democràtic. I els jutges per als quals Felip VI reclama respecte –“sense una justícia independent, no hi hauria veritablement el concepte d’una comunitat democràtica”–, encara menys. Perquè la realitat és que ni el Tribunal Suprem ni l’Audiencia Nacional són demòcrates ni independents, car els fets de l’1 d’octubre del 2017 posen en entredit la seva neutralitat: tot i no haver-hi terrorisme ni sedició, Manuel Marchena va decretar penes de fins a 14 anys per als dirigents independentistes i ara és García-Castellón qui continua la persecució.

Tot una persecució altament malsana que, sortosament, no tots els espanyols comparteixen. Com va ser el cas del filòsof i escriptor Miguel de Unamuno, que, el 14 de maig del 1907, va escriure una carta al seu col·lega Azorín en aquests termes: “Mereixem perdre Catalunya. Aquesta porca premsa madrilenya està fent la mateixa tasca que amb Cuba. No se n’assabenta. És la bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut (a la closca té testicles en lloc de cervell).” Una sentència que encara segueix vigent avui, més de 100 anys després.

Pel que fa a les diferències o discrepàncies entre els partits catalans, ja venen dels temps de CiU, en què Duran i Lleida no tolerava ERC per republicans, per independentistes i, a més, d’esquerres. La Convergència de Mas, per problemes financers, va esdevenir l’actual JxC de Puigdemont. Un canvi de nom, però amb la mateixa animadversió contra Esquerra. Els de Junts volen fer creuen que ells són els únics que poden assolir la independència, i per això les seves propostes són tan maximalistes com inviables en el context actual del règim del 78. Voler que la llei d’amnistia inhabilités la potestat del poder judicial de treure’s de la màniga conclusions, com ara les del jutge García-Castellón, és, a més de somiar truites, perdre la dignitat política, en votar el mateix que la ultradreta de PP i Vox, i així allargar la negociació amb el PSOE, per aconseguir només un retoc cosmètic a la llei que, segons els experts, no canvia absolutament res, però sí ofusca els convergents per Puigdemont, als quals els problemes de la ciutadania no els importen en absolut. Tant és així que “el president” ha deixat ben clar que tornarà si és per presidir el govern. O sigui que ens ve a dir: “Si no he de ser president, ja us ho fareu.” Potser és per això que, com que els pressupostos no eren els seus, no van facilitar-ne l’aprovació. Com si des de l’oposició només els fos útil votar no.

És d’agrair, però, que finalment hagi definit el seu programa. El qual ves a saber si és la conseqüència del fracassat intent de l’Assemblea de Dolors Feliu de convertir-la en una candidatura cívica per les properes eleccions al Parlament, amb la indissimulada intenció de facilitar la presidència al seu president. També el Consell de la República és objecte de dures crítiques i dimissions justament per les seves actuacions allunyades dels estatuts originaris i per haver-se convertit en organitzacions de l’entramat vinculat a l’òrbita de Junts. Segons Lluís Llach, un dels seus màxims exponents, va dimitir de les responsabilitats al si del Consell per la seva disconformitat en el modus operandi, molt allunyat dels mínims democràtics.