L’esfinx

La gran Esfinx de Gizeh és en perill, com tants monu­ments de l’anti­gui­tat. També en aquest cas –com el del Par­tenó, a Ate­nes– la causa de la des­trucció pro­gres­siva és l’erosió. Cal tenir en compte que l’Esfinx és escul­pida en la roca del desert i que els per­fils es van esbor­rant ine­xo­ra­ble­ment. El que avui queda de l’Esfinx de Gizeh són les seves enor­mes pro­por­ci­ons –gai­rebé sei­xanta metres de lon­gi­tud i vint d’alçada– però el seu aspecte ja no és el que tenia a l’època faraònica d’Egipte. La com­bi­nació d’ésser humà, lleó i àguila es fa cada vegada més impre­cisa.

Els egiptòlegs, per tal d’atu­rar aquest procés, han ideat un sis­tema que sem­bla, al mateix temps, molt ele­men­tal i molt com­pli­cat: impreg­nar l’Esfinx de cola. A través de dues pro­fun­des ober­tu­res que se li faran a l’esquena, la cola o pega s’escam­parà per tot el cos, que és porós.

Dei­xant de banda les difi­cul­tats tècni­ques que aquesta ope­ració com­porta, deia que tot ple­gat té aire ele­men­tal pel fet que s’uti­lit­zarà cola. Recordo que en la meva infan­tesa jo havia fet ser­vir el que se’n deia, pre­ci­sa­ment, “goma aràbiga”. Alguna cosa, doncs, lliga aquell pro­ducte amb l’intent de sal­va­ment de l’Esfinx de Gizeh. L’infant és en gene­ral un ésser “engan­xa­dor” –i desen­gan­xa­dor, val a dir-ho–, pot­ser per un ins­tint que el duu a assa­jar de des­truir i de recons­truir allò que el volta. Com que no era gaire des­tre, sovint els dits em que­da­ven arre­bos­sats de goma aràbiga, molt més llis­cosa, em penso, que les pegues i la pasta blanca que es van popu­la­rit­zar després.

Els savis egiptòlegs, doncs, faran a gran escala, i amb una tècnica sofis­ti­cada, allò que tants infants hem fet matus­se­ra­ment davant la des­es­pe­ració materna. Con­fio que l’home-dona-lleó-àguila quedi con­so­li­dat.

Pot­ser aquest és el pro­blema: man­te­nir la unió d’ingre­di­ents tan diver­sos, i no m’estra­nya­ria que a més de l’erosió denun­ci­ada –cau­sada per fac­tors externs– hi hagués un procés de des­in­te­gració interna. Si no recordo mala­ment, l’Esfinx de Gizeh ja ha per­dut els pits feme­nins i les ales de l’àguila, i el que es con­serva més defi­nit és el cap mas­culí i les urpes de lleó. És curiós: han resis­tit els símbols del poder i la força, i han des­a­pa­re­gut els símbols de la nutrició i de la capa­ci­tat de volar.

Cata­lu­nya també és una esfinx, si voleu en el doble sen­tit del mot: per­sona que té un caràcter o un pen­sa­ment enigmàtic, i figura com­posta per ele­ments diver­sos i fins i tot con­tra­dic­to­ris. També el temps ens ha anat ero­si­o­nant, i algu­nes carac­terísti­ques s’han esbor­rat del tot, d’altres s’han des­di­bui­xat, i algu­nes s’han man­tin­gut con­tra l’embat del vent, de la sorra i dels can­vis extrems de clima. Hem de tro­bar la cola sufi­ci­ent perquè no es dis­gre­guin els pits, el cap, les urpes i les ales.