La delicadesa

Guardo una rosa de paper que l’abril de fa quatre anys vaig trobar a l’entrada de l’edifici. Amb lletra d’infant hi havia escrit: “Pots agafar-ne una. Feliç Sant Jordi!” No estava sola. Hi havia més roses reciclades, elaborades en un taller de manualitats, apreses en tutorials, fetes amb materials comuns d’usos pràctics però que quan es converteixen en una rosa de paper són la més bonica del món. I vaig agafar la que aquell 23 d’abril del 2020 era la rosa més maca del món: una poncella encara closa perquè les mans d’aquell infant que no coneixia la lletra lligada havien doblegat i enroscat –havien donat forma amb precisió i força– el paper de cartolina pintat o esquitxat amb esprai amb colors rosacis i embolcallat amb adhesiu verd, per emmascarar el blanc i la buidor d’aquells dies de confinament, mascaretes i mort. Vaig prendre la rosa amb la delicadesa que es mereix ser l’escollida d’entre un ramat vulgar, idèntiques amb el mateix vermell inflamat i amb la frescor injectada al mercat majorista. La vaig mirar amb un somriure adolescent talment com si me l’hagués portat Romeu entre les dents. Aquesta primavera en un pati interior hi han crescut tres roses d’una finor extrema, exquisides, convertint el badiu d’una casa de carrer –on arrelen margarides menestrals i geranis populars– en un jardí anglès. Són la delicadesa. Però la que desprenien la rosa de paper i aquell Sant Jordi no tornarà per molt que dimecres les roses i llibres ens enganyin.