Notes sobre fires

És a punt d’inaugurar-se la Fira Internacional de Barcelona 1980. Com a fira de mostres va néixer ara fa seixanta anys, el 1920. (La de València és anterior: 1917). Naturalment que s’han celebrat fires molt abans i en molts altres indrets, perquè la reunió periòdica de negociants és un fenomen que es pot seguir tot al llarg de la història. Jo encara he pogut assistir a la fira ramadera de Salàs de Pallars, quan no hi havia tractors. En Llorenç Cortina, de la Pobla de Segur, em deixà una clàssica brusa negra de firaire i un bastó de “quinquillanya”. Vaig preguntar: “Com s’escriu, aquest mot tan estrany?” I la resposta fou: “No s’escriu. Es diu així”. A Salàs, aleshores, no s’escrivia res. Només es parlava, i la paraula era llei.

Les fires de mostres, en canvi, són plenes de paperassa. Comparades amb les tradicionals fires agrícoles i ramaderes, les fires industrials han perdut expressió i han guanyat impressió.

Alguns amics que es dediquen als negocis no paren d’anar a fires. “La setmana vinent no ens podrem veure, perquè he d’anar a la fira de Colònia”. “Noi, aquests dies vaig molt atabalat, perquè acabo d’arribar de la fira de Lió”. El mapa d’Europa s’ha convertit en un mapa de fires especialitzades: el moble, el llibre, la pastisseria, l’òptica, la maquinària tèxtil... Milers de persones van contínuament amunt i avall, i jo suposo que no m’enganyen quan diuen que això no els fa feliços. Estan cansats d’avions, d’hotels, de jornades tècniques, de visites... Diuen “tinc una fira” com qui és víctima d’una desgràcia inevitable.

La fira tradicional era esperada no tan sols com una ocasió de negoci, sinó com una festa. El sopar de firaires, amb cançons, en una fonda de Salàs és impensable a Frankfurt. I després tots plegats al Cafè Degà, a veure l’espectacle de varietats. Una artista acaba una peça cantant dramàticament: “Mi madresita me ampare”, i un firaire la consola en veu alta: “No ploris, noia, que ho has fet molt bé”. I un altre, com si estigués inspeccionant el bestiar del firal, comenta mirant la noia: “És molt fina de baixos”…

La fira de Sant Ponç comença a ésser desdibuixada pel seu èxit mateix. S’hi introdueixen productes que no hi encaixen del tot i la gentada és probablement excessiva. Això té un aspecte positiu: aquestes manifestacions tenen un interès popular. Però permeteu-me que insisteixi en una discutible però arrelada opinió: a Barcelona hi hauria d’haver fires d’aquesta mena que tinguessin una periodicitat setmanal o mensual. Més que l’excepcionalitat d’un cop l’any, proposo una certa habitualitat: cada dijous fira d’això, cada divendres fira d’allò, o cada primer i tercer diumenge, etc. Establir un calendari regular de fires i mercats populars distribuïts pels barris de Barcelona. I editar un full informatiu conjunt: segells, herbes, dibuixos i gravats, vidre i ceràmica, mobiliari, etc. Els vianants ens transformaríem en firandants i diríem “avui tinc una fira” amb més alegria que els assistents a la de Düsseldorf, pobres.