Programador de confiança

Arribo a quarts d’onze de la nit del dis­sabte 13 d’abril a l’hotel on estic allot­jada després d’un dia intens de veure espec­ta­cles a la Mos­tra d’Igua­lada i em comen­cen a arri­bar via What­sApp una pila de mis­sat­ges. Pri­mer, m’espanto. Després de lle­gir-los, m’enva­eix una ale­gria immensa. Són del públic del Tea­tre de Llo­ret que ha sor­tit de veure Mal de coraçon. Aquesta vegada no els he pogut acom­pa­nyar i em sento estra­nya. Com si els hagués aban­do­nat. Aquesta vegada no hi era i hi soc sem­pre. I ells m’ho han fet saber. Ser-hi sem­pre forma part de la nos­tra feina. Els pro­gra­ma­dors acom­pa­nyem les com­pa­nyies, és la nos­tra feina, però també acom­pa­nyem el públic, l’infor­mem, l’asses­so­rem i li dema­nem la seva opinió. I aquesta vegada no hi era, i han estat ells els que m’ho han fet saber igual­ment per altres canals. Quan van estre­nar a Bar­ce­lona Mal de coraçon, no la vaig poder veure. A Llo­ret, tam­poc. I he pogut veure-la final­ment al Muni­ci­pal de Girona. Ha fet gira a les comar­ques de Girona per Figue­res, Bes­canó, Llo­ret i Girona. Par­la­rem un altre dia de les gires i, malau­ra­da­ment, del poc cir­cuit que tenen mol­tes obres. Però avui em cen­tro en el públic. El públic que, allà on s’ha esta­blert un vin­cle, quan no veu el seu pro­gra­ma­dor com­par­teix el que ha vist d’una altra manera perquè s’ha esta­blert un lli­gam. I això és relle­vant que passi. A Girona, aquest lli­gam el tro­bem al muni­ci­pal, i en muni­ci­pis com Olot, Figue­res, Por­que­res, Banyo­les i Celrà, entre algun altre tea­tre més. Al Tea­tre de Girona, en Pau Vinyals expressa al públic la seva ale­gria d’actuar al muni­ci­pal, un tea­tre al qual anava de petit, quan somi­ava actuar-hi. Ha tri­gat a fer-ho, i això ens indica també que alguna cosa falla i que Elena Car­mona hi comença a posar remei. Però allà on el públic ha vist Mal de coraçon, n’ha sor­tit ballant, con­tent, ha gau­dit d’una festa, d’uns immens kara­oke que s’ha fusi­o­nat entre esce­nari i pla­tea. El públic surt feliç del tea­tre, tal com em va comu­ni­car el públic del Tea­tre de Llo­ret. Per què Mal de coraçon no fa gira per més llocs? Per què ens falta més públic en alguns espec­ta­cles? Les cau­ses són múlti­ples i no s’arre­glen fàcil­ment, però sí que us puc dir que, si dub­teu abans d’anar al tea­tre, bus­queu abans el vos­tre pro­gra­ma­dor de referència, el vos­tre pro­gra­ma­dor o pro­gra­ma­dora de con­fiança, i pre­gun­teu-li, dema­neu-li opinió i con­fieu-hi.