El meu nord

Pro­pera per cognom i família al País Basc i amb infi­nits intents d’apren­dre l’èuscar que el meu avi va aca­bar arra­co­nant a la casa fami­liar d’Algorta quan hi van entrar l’anglès, el cas­tellà i el català, aques­tes elec­ci­ons bas­ques m’han fet res­pi­rar aires de canvi. Després d’anys de molt dolor, la població basca i l’esquerra abert­zale han anat fent camí al llarg dels últims anys a la recerca de la pau sense obli­dar refle­xi­ons i autocrítica que no han vol­gut ser escol­ta­des més enllà del País Basc. Aques­tes deci­si­ons que s’han pres en paral·lel a l’exe­cució d’altres polítiques de caire més social i labo­ral han acon­se­guit que l’esquerra abert­zale, en aques­tes dar­re­res elec­ci­ons, hagi gua­nyat en muni­ci­pis on el 2016 el PP i el PNB llui­ta­ven per ser la pri­mera força. La volun­tat de recon­ci­li­ació, expres­sar-la i tre­ba­llar-la al marge de les impo­si­ci­ons, ame­na­ces i supèrbia que llen­cen res­pon­sa­bles polítics des de la capi­tal espa­nyola està donant els seus fruits amb un record històric de vots per EH Bildu. Sobi­ra­nisme i esquerra no havien anat mai tan ple­gats en un resul­tat elec­to­ral al País Basc mal­grat que encara els cos­tarà arre­lar a la Bat­zar Etxea de Ger­nika. Tan­ma­teix, aque­lla família dels anys qua­ranta que va optar de forma massa pragmàtica per no fer ús de l’èuscar encara malda per les arrels.