Tràfic de sacs que es mouen

Als anys vuitanta del segle passat, un lloro costava 50 dòlars a Colòmbia i es venia a la Rambla de Barcelona per 50.000 pessetes. Als seixanta, el tràfic de ximpanzés des de Guinea Equatorial era el pa de cada dia. Un tití es bescanviava al Brasil per un cartró de tabac. Són barbaritats recollides en la interessantíssima exposició Animals a bord, que es pot veure al vestíbul del Museu Marítim de Barcelona, un repàs de totes les bèsties que han acompanyat els humans a bord dels vaixells al llarg del temps. La mostra reivindica la història compartida entre animals i persones en embarcacions de tota mena i es nodreix de les anècdotes sorgides en les tertúlies periòdiques que reuneixen capitans jubilats de la marina mercant.

El lloro a l’espatlla del pirata popularitzat per R. L. Stevenson és, doncs, real, però simbolitza el negoci de contraban d’animals exòtics. Conten que al port de Barcelona es descarregaven sacs que es movien. El tràfic era una sucosa font addicional per a mariners que compraven els exemplars barats a l’Àfrica i a Amèrica i els venien cars a Europa de tornada. Des dels Dardanels a les selves del Perú, que diria Sweeney Todd. Els controls fins als anys vuitanta eren més aviat escassos.

De fet, l’home ha transportat animals amunt i avall pels mars des de temps immemorials. Per anar a les croades, els cavallers, com el seu nom indica, s’enduien els seus cavalls embarcant-los en tarides, naus de la família de les galeres adaptades a tal fi. Els equins devien arribar a Jerusalem ben marejats. El mateix Jaume I en va utilitzar per a la conquesta de Mallorca.

A 30 graus tant al nord com al sud de l’equador hi ha una franja que es coneix com la latitud dels cavalls, amb calmes absolutes. “Sembla que el nom prové de quan els vaixells de l’imperi espanyol encallats durant setmanes i fins i tot mesos sense que hi bufés ni un alè d’aire, havien de sacrificar els cavalls per falta d’aigua”, explica la mostra.

Els amants dels gossos han de saber que se n’ensinistraven per pescar en superfície quan els peixos es desprenien de l’ham o s’escapolien de la xarxa. Gossos pescadors que també recollien objectes caiguts per la borda i fins i tot participaven en el rescat de persones a l’aigua. I gossos grumet que ajudaven a amarrar les embarcacions portant caps amb el morro fins a terra ferma. Un cop al port, es dedicaven a vigilar les barques.

Els gats, en canvi, tenien una funció molt més important que els cans: servien per controlar les plagues de rates, propagadores d’epidèmies com la de la pesta bubònica, introduïda en vaixells genovesos el 1347. Uns anys abans, el 1343, el Llibre del Consolat de Mar responsabilitzava els patrons si no hi havia felins a bord i es malmetia la càrrega.

L’animalada marinera, l’arca de Noè particular dels navegants, incloïa galls, gallines, porcs i xais vius per anar-los sacrificant a bord i subsistir durant les travessies. Inclús les rates eren carn preuada en moments de desesperació. Potser per això, quan van mal dades, són les primeres a abandonar el vaixell.