Crònica de Barcelona
Housing First contra el sensellarisme
Aquesta no és una crònica sobre les persones sense llar. Ni parla de com pateixen aquells ciutadans que no tenen on descansar a les nits i han de dormir al carrer. Aquesta crònica no debat sobre el problema, la lacra que actualment tenen gairebé totes les ciutats. Sinó del fet que cap ha sabut fins ara dissenyar una manera de complir amb el hashtag #ningúdormintalcarrer. Tampoc la fotografia que acompanya el text mostra la típica imatge d’una persona sense llar.
Perquè aquest vol ser un article que assenyala que s’estan buscant solucions respecte a una realitat tan lacerant. I que vol recordar els exèrcits de persones que intenten que aquesta vergonya social –cap govern, cap ajuntament, cap administració sap gestionar-ho– deixi de ser precisament això: una realitat. Cal escoltar a qui proposa sortides i a qui estudia sistemes per acabar-ho d’una vegada. A tots, com a ciutadans i com a membres d’una tribu, ens fa mal als ulls –i a l’ànima– no saber què fer, com actuar, per dignificar totes i cada una de les vides que veiem dormint en una cantonada, davant un caixer, en un descampat.
Precisament, buscant solucions, ahir es va celebrar a Barcelona la jornada Housing First a Catalunya. Avancem en el seu desplegament, convocada per la incansable Arrels Fundació. Per això, la fotografia d’avui és de la seu que té aquesta entitat a Poblenou.
Segons expliquen fonts de la Fundació, l’any 1992, l’organització nord-americana Pathways to Housing es va preguntar: millorarien les persones que viuen al carrer si accedissin de manera immediata a un habitatge digne? Així va néixer el Housing First, una nova manera de fer amb les persones sense llar que segueix la màxima “primer l’habitatge”. Hi ha ciutats europees que ja han adoptat el model i a Arrels està estudiant com fer-ho. En la jornada, ahir, es va parlar del model Housing First a Europa amb experiències concretes com ara la reducció del sensellarisme i les adaptacions del model a Finlàndia, a través de la Y-Foundation; l’experiència irlandesa per escalar en l’àmbit nacional el model o sobre la implementació a la ciutat de Berlín a través de l’associació Neue Chance.
Segons les mateixes fonts, als anys noranta, quan Arrels coneixia una persona sense llar l’objectiu era que dormís en una pensió. Amb els anys, es va veure que aquest tipus d’allotjament era més car que tenir pisos i que la majoria de les persones que vivien al carrer preferien anar abans a un pis que a una pensió. Avui dia, el model que se segueix a Barcelona està format per diferents graons que la persona ha d’anar superant: del carrer es passa a un alberg; de l’alberg, a un allotjament temporal, i, com a últim graó, hi ha la llar permanent. Un procés llarg on, en qualsevol moment, la persona pot tornar al carrer.
A Arrels tenen comprovat que quan a una persona que dorm al carrer se li ofereix un sostre digne, al cap de poc temps comença a millorar. La idea és molt senzilla: perquè una persona sense llar millori primer li has de donar un habitatge digne on viure, la resta vindrà després. Si tothom pot accedir a una dutxa sense cap tipus de condició, per què no a una llar? És un plantejament molt bàsic. No hauria de ser tan complicat aplicar-lo.