La nova via irlandesa

La setmana passada el president Aragonès va viatjar a Irlanda del Nord, on es va reunir amb el joveníssim alcalde de Belfast, Ryan Murphy, i amb Michelle O’Neill, primera ministra d’aquell territori. Tots dos són membres del Sinn Féin i personifiquen la puixança que ha experimentat el republicanisme irlandès durant els darrers anys. Un auge que també es va concretar en l’assoliment de la primera posició en les eleccions a la República d’Irlanda de l’any 2020: el Sinn Féin és actualment primera força a banda i banda de l’artificial frontera que parteix l’illa. La clau de l’èxit de la formació la trobem en una recepta que es repeteix en els independentismes europeus potents: interpel·lar el conjunt de la ciutadania amb propostes amb un marcat caire social, parlant, per exemple, de l’accés a l’habitatge, del progrés econòmic o de la política sanitària. És la manera de trencar les fronteres entre blocs i de desmuntar els recels i les malfiances d’una part de la societat a la qual seria difícil accedir amb proclames estrictament nacionalistes. La reunificació de l’illa és molt més a la vora ara que quan hi havia una política de trinxeres. El mateix patró es va reproduir a Escòcia amb l’SNP, que va arribar a conquerir un referèndum d’autodeterminació per aquest camí. Més recentment, hem vist en aquesta península com a Galícia i al País Basc, el Bloc Nacionalista Gallec i EH Bildu, respectivament, captaven més d’un 30% dels sufragis totals fent exactament el mateix. L’independentisme irlandès ja va ser un referent a Catalunya durant els anys vint i trenta del segle XX, amb el naixement d’Estat Català i, posteriorment, de Nosaltres Sols! –nom, aquest darrer, que és una traducció de “Sinn Féin”. No és fins un segle després que la nova via irlandesa, aquesta democràtica, pacífica i inclusiva, ha tornat a ser un referent per a moltes nacions d’Europa.