Estació de Sants Núria Feliu

Imme­di­a­ta­ment després que, el 10 d’abril, el Congrés dels Dipu­tats aprovés una ini­ci­a­tiva per afe­gir a l’Estació de Sants el nom de Mont­ser­rat Caballé, va començar una altra cam­pa­nya (de moment, només a les xar­xes) perquè l’estació de tren s’ano­menés, si és que real­ment era neces­sari ano­me­nar-la d’alguna altra manera, Estació de Sants Núria Feliu.

Des del setem­bre del 2011, la Feliu té una geganta cons­truïda per Toni Mujal exhi­bida de manera per­ma­nent a les Cot­xe­res de Sants, vell magat­zem de tram­vies pel qual la can­tant, com va fer també amb la fàbrica de Can Batlló, va llui­tar perquè fos per a la gent del barri. Molt poc després del seu traspàs, el 22 de juliol del 2022, l’ales­ho­res alcal­dessa, Ada Colau, va anun­ciar que una plaça de Sants rebria el nom de Núria Feliu, decisió que l’auto­pro­cla­mat Esca­mot Feliu, amb la con­signa “Fora negrers dels nos­tres car­rers”, va deci­dir agi­lit­zar dies després empa­pe­rant els car­tells del car­rer dedi­cat a l’escla­vista Joan Güell amb nous rètols en honor a la “can­tac­triu, geganta i estre­lla” del barri. Amb aquests pre­ce­dents, als quals cal afe­gir, natu­ral­ment, aque­lla Cançó de Sants que la diva va gra­var, pri­mer, per al disc Viure a Bar­ce­lona (1981) i, 30 anys més tard, amb Josep Car­re­ras, que el seu fos el nom que hagués d’anar unit al de l’Estació de Sants era una decisió, doncs, que segu­ra­ment cla­mava al cel. “Hono­rar artis­tes (dones) locals ens sem­bla un impe­ra­tiu per visi­bi­lit­zar el ric patri­moni cul­tu­ral català, però en el cas de Caballé exi­gim que l’estació li sigui dedi­cada a Andorra la Vella, on la soprano es va empa­dro­nar per eva­dir més de mig milió d’euros en impos­tos”, va pro­cla­mar ara fa uns dies el rea­pa­re­gut Esca­mot Feliu. “Així, Andorra podrà hono­rar artis­tes que han con­tribuït a pagar les seves esta­ci­ons (d’esquí) i, a Sants, podrem recor­dar una altra artista que, com Caballé, també fou entre­vis­tada per Raf­fa­e­lla Carrà. La nos­tra diva més inter­na­ci­o­nal: Núria Feliu.” “La Núria és moderna i, com ho eren els punks, una heroïna de barri”, s’explica, d’altra banda, en l’apar­tat que, a la molt reco­ma­na­ble expo­sició Núria Feliu al Palau (Robert), comis­sa­ri­ada per Òscar Dal­mau, i que es pot veure encara fins al 19 de maig, hi ha dedi­cat a dues samar­re­tes que, en els reduc­tes alter­na­tius de Sants, han fet for­tuna: l’una amb la cara de la Feliu tra­ves­sada pel llamp de la por­tada de l’Alad­din Sane, de David Bowie, i l’altra pro­cla­mant que “Déu salvi la Feliu” amb la tipo­gra­fia del God save the queen, dels Sex Pis­tols.

El debat de si a l’Estació de Sants valia més posar-li el nom de Núria Feliu que no pas el de Caballé ha coin­ci­dit amb un mes abso­lu­ta­ment Núria Feliu, no única­ment per l’expo­sició que se li dedica a Bar­ce­lona, sinó també pel número espe­cial que ha publi­cat la revista Ender­rock i, sobre­tot, per l’home­natge que el 15 de maig se li brin­darà al Palau de la Música, amb la par­ti­ci­pació, entre d’altres, de Joan Manuel Ser­rat, Marina Ros­sell, Cris Jua­nico i Els Catar­res. Acci­ons que, defi­ni­ti­va­ment, hau­rien de con­tri­buir a enter­rar per sem­pre més la supèrflua imatge de Núria Feliu com a “tieta con­ver­gent” i pro­jec­tar-la com a algú que va tre­ba­llar de valent per recu­pe­rar uns quants gèneres popu­lars i per la nor­ma­lit­zació del català. I com a veri­ta­ble heroïna de barri, és clar.