Bombolles de desafecció

Suposo que tots ten­dim a pen­sar que el món és com el nos­tre món. I res més lluny de la rea­li­tat. Hi rumi­ava dies enrere men­tre obser­vava la cor­rua de con­vi­dats al casa­ment de l’alcalde de Madrid i senyora, de lli­natge aris­tocràtic. Tot de gent amb ves­ti­menta estra­folària, i m’ima­gino que caríssima, encara que de gust dubtós. Per­so­nes amb cognoms qui­lomètrics, d’aquells que es repe­tei­xen en el BOE i en els esta­ments judi­ci­als, mili­tars i reli­gi­o­sos. Que encara van amb bar­ret, fan reverències i gau­dei­xen amb l’espec­ta­cle de la tor­tura a la plaça de toros. Em sento a una distància enorme d’aque­lla bom­bo­lla, però no és només una qüestió de classe o de ter­ri­tori, perquè vaig tenir la mateixa sen­sació de llu­nya­nia fa un parell de set­ma­nes un dis­sabte a la tarda que vaig anar a com­prar a un cen­tre comer­cial de l’àrea metro­po­li­tana. Hi havia mol­tes per­so­nes vin­gu­des de fora, o que pot­ser ja han nas­cut aquí, però que se sen­ten còmodes amb la seva gent i par­lant la seva llen­gua, com ens pas­sa­ria a tots si emigréssim, és clar. Em va pas­sar pel cap que m’hau­ria agra­dat fer una enquesta a peu de comerç per pre­gun­tar, per exem­ple, quants d’ells saben que el 12 de maig hi ha elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya o que el pre­si­dent del país on viuen es diu Pere Ara­gonès. Ves a saber, pot­ser m’hau­ria empor­tat una sor­presa i resulta que la majo­ria estan molt interes­sats en la política cata­lana. Pot­ser ni que sigui per interès s’han assa­ben­tat que el govern català ha fet gratuïta l’esco­la­rit­zació dels infants de 2 anys, que ha repar­tit pro­duc­tes d’higi­ene feme­nina a les farmàcies, que tin­dran ajut per com­prar mate­rial esco­lar... Pot­ser són cons­ci­ents que, gràcies a la política, tenim un país amb un sis­tema de pro­tecció social molt enve­ja­ble, tot i que garan­tir l’estat del benes­tar sense tenir un estat i patint un dèficit fis­cal devas­ta­dor ha de ser fran­ca­ment com­pli­cat.

Hi ha altres ele­ments que allu­nyen els ciu­ta­dans de la cosa pública, com ara el cinisme d’alguns polítics. Per exem­ple, quan el líder de Ciu­ta­dans asse­gura sense enro­jo­lar-se que amb ells s’incre­men­ta­ria l’ús del català. O quan alguns diri­gents del PP fan veure que s’escan­da­lit­zen de casos de cor­rupció perquè, per un cop a la vida, no són ells qui paren la mà. El des­ver­go­nyi­ment dels que han con­ver­tit la seva acti­vi­tat política en un espec­ta­cle. ¿Per què fer un debat pro­fund i serè de les qüesti­ons que afec­ten la vida de la ciu­ta­da­nia si tot­hom et riu les gràcies i t’acaba votant sim­ple­ment perquè dei­xes anar ocurrències com ara “me gusta la fruta”?

I també hi ha l’escep­ti­cisme de les noves gene­ra­ci­ons. D’aquells a qui els ha tocat sobre­viure a una pandèmia i a diver­ses cri­sis econòmiques i finan­ce­res. Dels que s’han tro­bat un tap de gent gran a les empre­ses i a l’admi­nis­tració, pre­ca­ri­e­tat labo­ral i impos­si­bi­li­tat d’acce­dir a un habi­tatge digne. Escep­ti­cisme que Òmnium Cul­tu­ral ha detec­tat en una enquesta pròpia. Pel que sem­bla, la majo­ria d’elec­tors cata­lans s’ubi­quen cap a l’esquerra en l’eix social i cap al sobi­ra­nisme en l’eix naci­o­nal. Però no és així en la franja de població més jove. Segons aquesta enquesta, els joves, sobre­tot els homes, posen en qüestió o els fan una man­dra infi­nita qüesti­ons que per a la gent d’una certa edat són fona­men­tals per a la con­cepció de país i de soci­e­tat que tenim. Pas­sen del canvi climàtic, de l’èpica que va acom­pa­nyar el procés de l’1 d’octu­bre, del femi­nisme, de la defensa de la dis­tri­bució de la riquesa i l’equi­tat, o del català. Han cres­cut en democràcia i en un país que ofe­reix la pro­tecció social que anhe­len tots els que arri­ben de fora, però s’han ado­nat que tenen vetada l’entrada al món que els adults havíem cons­truït sobre la base d’aquests valors que ells no volen adop­tar.

I encara hi ha una altra causa impor­tant que explica la distància crei­xent entre la ciu­ta­da­nia i la política: el descrèdit de les ins­ti­tu­ci­ons. Aque­lles ins­ti­tu­ci­ons que estan con­tro­la­des majo­ritària­ment pels amics, cone­guts i salu­dats dels con­vi­dats a la boda de l’alcalde de Madrid. Mit­jans, poli­cia i judi­ca­tura que hau­rien de vet­llar per la lli­ber­tat d’expressió, la segu­re­tat i les garan­ties democràtiques. I em sem­bla que no aca­bem de tenir aquesta per­cepció. Tinc una amiga que és pen­caire, diver­tida i molt bona gent i ara un jutge ha deci­dit que és una ter­ro­rista. El sen­ti­ment d’impotència davant la impu­ni­tat del poder també crea una pro­funda des­a­fecció.