La besneta

Dels sis besnets de la bisbalenca, Carme Bahí Anguera (1909-1995), la Isabel Parera és l’única dona. No la va arribar a conèixer. La Carme es va casar el 17 de juliol del 1936 amb en Joan Parera, que els companys del Bloc cridaven amb el sobrenom de Nano. Va ser una boda civil i els nuvis van voler que un dels testimonis fos anarquista i els altres dos, del POUM. Durant la guerra, la Carme va atendre els infants refugiats. Quan tot es va perdre, es van embarcar a l’Ipanema. La Isabel m’escriu perquè fa tres anys vaig pinzellar la història de la Carme, amb quatre dades biogràfiques espigolades d’aquí i d’allà. Perquè a les llistes dels vaixells que desembarcaven a Mèxic només hi apareixien els caps de família: els homes. Però elles també hi eren. La Isabel desconeixia la vida de la besàvia, abans de Mèxic, com si a bord de l’Ipanema la Carme hagués decidit que allò que s’havia perdut, perdut estava, al fons de l’Atlàntic, traçant a cada onada una línia de silenci entre el passat i el futur. A la Isabel li dol, com a dona i com la seva última descendent dona, no saber més de la Carme. “És com veure’t en un mirall i no reconèixer-te”, m’escriu. Hi penso, en aquest mirall de la història. No està trencat. Perquè la Isabel no és la generació de l’oblit, és la que es vol reflectir, amb un nom que fins fa poc només era una foto a l’àlbum familiar. Posar-se davant del mirall i veure-hi els ideals i la lluita, la supervivència i el coratge; tot no es va perdre a les aigües fredes de l’Atlàntic.