500 metres per robar a les iaies

A la meva ciu­tat hi ha bar­ris on l’oro­gra­fia és molt punye­tera però, mal­grat que els seus veïns s’han fet grans, hi ha molt poques solu­ci­ons urbanísti­ques per sal­var uns pen­dents d’una ver­ti­ca­li­tat que fàcil­ment poden recor­dar alguns trams del Fitz Roy. Hi ha algun ascen­sor que s’espat­lla al ritme en què dei­xen de fun­ci­o­nar els trens de roda­lies, i alguna escala o rampa mecànica que pot pas­sar anys atu­rada. Així que la gent, sobre­tot la gent gran, s’ha acos­tu­mat a bus­car-se la vida per des­plaçar-se pel barri i la ciu­tat sense neces­si­tat d’adhe­rir-se a una bom­bona d’oxi­gen. No és estrany, doncs, veure per­so­nes, sobre­tot dones, que aga­fen un autobús per bai­xar a la parada següent. La mare és una d’aques­tes veïnes que, cada cop que va al mer­cat, puja a un bus que la tras­llada els 500 metres que hi ha entre la parada on com­pra la carn i casa seva. Ho fa amb una certa freqüència, així que ja s’ha acos­tu­mat a veure l’escena dels lla­dres d’àvies que en tenen prou amb un tra­jecte d’un parell de minuts per gua­nyar-se la con­fiança de la víctima, ficar la mà a la bossa i robar-li el mone­der o el mòbil. La meto­do­lo­gia és sem­pre la mateixa. Atès que la majo­ria van car­re­ga­des de la plaça, els ofe­rei­xen ajuda per pujar el car­retó o el cis­tell i apro­fi­ten aque­lla apro­xi­mació per pis­par-los el que tro­ben a mà. Sovint, ni tan sols pugen al bus. Fan veure que espe­ren una altra línia. Ara que la llista de vícti­mes és prou àmplia, sem­bla que les usuàries han començat a pro­te­gir-se’n, mal­grat que hi ha per­so­nes que actuen de bona fe, i pre­fe­rei­xen fer l’esforç de pujar-se elles la com­pra. També hi ha un grup de dones que dar­re­ra­ment s’encar­re­guen de cri­dar als qua­tre vents i de forma dis­su­a­siva: compte amb les bos­ses!