Lletra petita
Pedro i Rafael
“És evident que darrere Feijóo i els seus amics ultres hi ha els grans empresaris, que són els que més devien pregar per la dimissió
Després de cinc dies en què tots els analistes buscaven arguments per mirar de preveure què podria fer Pedro Sánchez –tot i que m’hi jugo un pèsol que bona part de la ciutadania, més enllà de les xarxes socials, estava més preocupada per si diluviava o no el cap de setmana–, al final el president del govern d’Espanya anuncia que es queda, donant la raó a totes aquelles que pensàvem que com a estrateg a Sánchez no hi ha qui el guanyi. Amb la carta de dimecres es va apoderar del relat, agradi o no, i continuant al càrrec ha deixat l’oposició –que ja donava per fet que plegava– tan descol·locada com els fans de Lost a l’últim capítol. És cert que ara li podran retreure el cop d’efecte, però ja no li vindrà d’aquí. Per als seus torna a ser un guanyador i, de passada, segur que ha arreplegat unes quantes simpaties més explicant com n’està, d’enamorat de la seva dona, que la cosa romàntica sempre agrada a partir de certes edats.
Mentre esperem com continua el panorama polític i quines conseqüències té en la campanya electoral catalana, recupero la llista dels espanyols més rics segons la revista Forbes. El primer, ja fa temps que ho sabem, és Amancio Ortega, gràcies a la roba d’Inditex que fa que mig món vagi vestit igual. El segon, Rafael del Pino Calvo-Sotelo, és el president de Ferrovial, amb una fortuna valorada en 12.275 milions d’euros. Sánchez i Del Pino no són especialment amics. L’empresari va carregar contra el govern del PSOE i Sumar reclamant un “mercat laboral, mercantil i fiscal” més favorable (per als empresaris, s’entén). I Sánchez li va dir de tot menys maco quan l’any passat Ferrovial va marxar als Països Baixos. És evident que darrere Feijóo i els seus amics ultres hi ha els grans empresaris, que són els que més devien pregar per la dimissió. Sobretot després del que Sánchez va dir a Davos al gener: els va instar a aturar l’onada reaccionària i els va advertir que les polítiques neoliberals són suïcides, perquè sense estat del benestar les empreses col·lapsen. M’hi jugo un altre pèsol que no els va agradar gens sentir-ho.
