Necessito cinc dies per reflexionar

Apre­ciat direc­tor d’aquest diari: li avanço, a ulls de tot el món, que em veig en la neces­si­tat de pren­dre’m cinc dies lliu­res per refle­xi­o­nar –encara no tinc del tot clar sobre què, però sé que flir­te­jaré amb la pos­si­bi­li­tat de ple­gar, tot i que intu­eixo que no ho aca­baré fent perquè ni tan sols m’ho puc per­me­tre–, així que pro­pe­ra­ment li faré arri­bar per escrit les jor­na­des en què m’absen­taré. A hores d’ara no li ho puc con­cre­tar perquè no he valo­rat si m’interessa més que l’atu­rada afecti només dies labo­ra­bles o algun fes­tiu, però no s’amoïni, que no tri­garé a posar-me d’acord amb mi mateixa. En tot cas, li faig saber del meu parèntesi labo­ral amb uns dies d’ante­lació per tal que no es des­pisti i comenci a bus­car alguna colum­nista en fun­ci­ons que ompli cinc dies aquests mig cen­te­nar de rat­lles. Que ja sap vostè que ningú és impres­cin­di­ble en aquesta vida, ni en aquesta feina, però a qui no li agrada que el seu entorn li vin­gui a recor­dar que som els més gua­pos i que, si mar­xem, se’ns tro­ba­ria molt a fal­tar –si em fa un mail ja serà sufi­ci­ent–. Ah, i dono per des­comp­tat, perquè suposo que la reflexió que faré afec­tarà uns assump­tes cab­dals per al meu futur, que tindrà el detall de no des­comp­tar-me ni un sol ral del meu sou –ara, esti­mat direc­tor, ima­gini’s que men­tre escric aquesta part del text vaig sos­pi­rant amb un ros­tre molt com­pun­git–. Que a vostè no cal que li recordi que no soc una tre­ba­lla­dora autònoma i, en con­seqüència, algun bene­fici haig de tenir. El que sí li puc anun­ciar sense por a equi­vo­car-me és que només seran cinc dies, ni un més, i que en l’ins­tant que en faci cinc no el faré patir gaire per comu­ni­car-li la meva decisió final. Ja podem que­dar cap a a les onze del matí, si a vostè li qua­dra l’agenda.