Opinió

Perdre’s coses: por o plaer?

És un sentiment associat a la vida actual, tan frenètica, consumista, excessiva i sense límits

Una per­sona amb vin­cle san­guini que ara viu un moment dolç i feliç i, per tant, no hi ha esde­ve­ni­ment social, cul­tu­ral, ambi­en­tal, pro­fes­si­o­nal, emo­ci­o­nal i tots els -al que se li resis­teixi, em va fer arri­bar un arti­cle sobre un lli­bre del filòsof i psicòleg danès Svend Brink­mann titu­lat La alegría de per­derse las cosas. Em va fer gràcia el títol, per l’oxímoron que vaig veure a la pri­mera capa, perquè soc de les que tenen el típic somni que surto al car­rer sense cal­ces, ni pan­ta­lons ni res de cin­tura per avall i el meu nivell zero en inter­pre­tació onírica em diu que això és propi de qui tem per­dre coses impor­tants. No hi veia gaire ale­gria en això de per­dre’s coses, vaja. Doncs resulta que aquesta sen­sació té un acrònim en anglès, FOMO, que res­pon a fear of mis­sing out, la por a per­dre’s alguna cosa. És un sen­ti­ment asso­ciat a la vida actual, tan frenètica, con­su­mista, exces­siva i sense límits. Ho hem de fer tot, tenir-ho tot i estar per­tot. Com que, evi­dent­ment, això no és pos­si­ble, després venen estres­sos, angoi­xes i depres­si­ons. Per això, Brink­mann pro­posa pas­sar del FOMO al JOMO, el joy of mis­sing out, que és el plaer de per­dre’s les coses. Això vol dir aflui­xar l’acce­le­ra­dor, cul­ti­var la mode­ració i fomen­tar el benes­tar men­tal amb el menys és més. Saber dir no, saber esco­llir i gau­dir-ne de forma repo­sada. Aquest diari publi­cava dis­sabte una entre­vista al grup bar­ce­loní de pop Blau­mut, a propòsit del con­cert que fa demà a les esca­les de la cate­dral, i just lamen­ta­ven el con­sum des­fer­mat i abu­siu de música: “Hi ha un con­sum exces­siu de tot, sense gau­dir real­ment de res.”

Amb aquests inputs vole­iant-me pel magí i mar­fo­nent la meva ale­gria per inten­tar no per­dre’m res, he anat a parar al meu auto­re­gal de Sant Jordi, Lle­gir petit, de Blanca Llum Vidal. En el títol l’autora uneix dos camps semàntics que sem­bla que no aca­bin de lli­gar, però ho fa per inci­dir en una manera deter­mi­nada de lle­gir. Parla de triar, de dei­xar-se inter­pel·lar per coses con­cre­tes i peti­tes. En comp­tes de pre­ten­dre capir la immen­si­tat, diu, estim­bar-se en un únic aspecte, fer un triar minúscul, un voler menut. “En comp­tes d’anar a colo­nit­zar una terra vasta i extensa, anar a des­co­brir una par­cel·la, un redol ven­tu­rer, una cla­ri­ana”. Quina cosa, la lle­tra de Blanca Llum Vidal. No us la per­deu!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.