Escriure els sons

“Una anàlisi del nostre sistema tradicional d’escriptura ens fa veure que les lletres de l’alfabet tenen formes ben diferents per a representar sons molt semblants: “c” i “g”, per exemple. D’altra banda, l’ortografia exigeix que escrivim amb un mateix signe: “c”, dos sons tan diferents com (s) de “cistell” i (k) de “casa”. També exigeix la utilització de signes diferents: “c”, “q”, “qu” per a representar un mateix so: (k) de “casa”, “quan”, “quiosc”.

El professor Josep M. Cormand retreu aquest fet en el llibre que acaba de publicar (Casals, editor) i que duu, curiosament, un doble títol: Estudi de fonologia bàsica-Mètode d’escriptura ràpida. I encara un subtítol, que potser és el que dóna la pista més aclaridora: “Adaptació fonològica de l’estenotaquigrafia internacional Dalmau”.

El nom de Delfí Dalmau, dins la minoria preocupada pels temes lingüístics, és prou conegut –però potser no “ben” conegut, si se’m permet de precisar-ho més endavant. Delfí Dalmau fundà el Liceu Dalmau (1918), transformat el 1940 en Institut Belpost d’ensenyament per correspondència, i, entre d’altres activitats, destacà com a creador d’un sistema científic de taquigrafia, rebatejat després amb el nom d’estenotaquigrafia. A l’Enciclopèdia no trobo la distinció, però el professor Dalmau ho argumenta clarament: l’estenografia és una manera d’escriure amb signes breus i fàcils, i la taquigrafia l’art d’escriure a grans velocitats. De fet, la innovació que introduí Delfí Dalmau –tan valorada pels experts d’arreu del món– fou idear una escriptura de base fonològica. Així se salva la dificultat actual de l’ortografia, que sovint –per tradició històrica, evolució del llenguatge oral, etc.– queda allunyada de la relació so-lletra lletra-so. D’acord amb l’estenotaquigrafia, cada signe representa sempre el mateix fonema, i cada fonema és representat sempre pel mateix signe.

Una característica de l’estenografia integral és que pot ser entesa internacionalment. No caldria saber alemany per a transcriure exactament el que ens dicten i, llegint els signes que hem escrit, podríem pronunciar correctament el text alemany, encara que n’ignoréssim el sentit. A partir, doncs, d’una escriptura simplificada i científica dels sons, es pot aplicar una taquigrafia que té uns signes molt racionals i fàcils d’aprendre, perquè es relacionen amb el nostre llenguatge parlat.

El professor Cormand, que fou deixeble de Dalmau, fa amb aquest llibre un doble servei: afavorir l’estudi de la fonologia, i també l’aprenentatge de la taquigrafia. En la progressiva recuperació lingüística a la qual aspirem, el llibre és important i penso que hauria d’anar seguit de la publicació independent de la part corresponent al mètode i exercicis pràctics, pensat concretament per a acadèmies, estudiants, secretàries, etc.

L’obra de Dalmau –ideal per a prendre apunts a classe, per exemple– deia que potser no és “ben” coneguda, en el sentit de compresa. Un símptoma: a les biblioteques, aquests sistemes d’escriptura són classificats com a llibres de “comerç”, no com a llibres de lingüística. Delfí Dalmau fou un investigador del llenguatge, un activista de la cultura catalana, i hem de posar-lo en el lloc que mereix.