Un Comte Arnau musical

Des d’un lloc de la Terra Ferma, el nom del qual sí que vull recor­dar, em fan saber que per la comarca d’Osona dona vol­tes musi­cal­ment, tal­ment un reno­vat Comte Arnau, l’artista Arnau Tor­dera i Prat, nas­cut a Tona, el 1986, líder i can­tant prin­ci­pal del grup Obe­ses. Haig de dir ràpida­ment que sabia el nom d’aquest con­junt, però que no n’havia escol­tat cap cançó ni assis­tit a cap dels seus con­certs. Per tant, no sabia que fos al món un xicot –aquest reno­vat també Noi de Tona– que res­pongués al nom d’Arnau Tor­dera. Ara me’n pene­deixo, més ben dit, m’estiro els cabells que encara em que­den, lamen­tant aquest des­co­nei­xe­ment. Em dec haver que­dat a la música melòdica ita­li­ana, fran­cesa –i, per des­comp­tat, cata­lana– dels anys sei­xanta i setanta del segle pas­sat, natu­ral­ment, tot i que al XIX també hi havia bons reper­to­ris.

El cas és que, fa uns mesos, vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de veure i escol­tar a Arbeca (Gar­ri­gues) un reci­tal d’aquest Noi sobre mossèn Cinto Ver­da­guer –ell solet, amb la gui­tarra, dues bones hores–, nar­rant la vida del sacer­dot poeta, reci­tant ver­sos seus i també can­tant-los, amb música pròpia. Magnífic espec­ta­cle, de for­mat íntim, per dir-ho aviat, com si fos una classe de lite­ra­tura, jus­ta­ment, del segle XIX.

El vaig voler salu­dar per feli­ci­tar-lo, vaig dir-li –per fer-me l’infor­mat– que havia vist i escol­tat en vídeo, amb bon pro­fit, uns seus espec­ta­cles tea­trals i musi­cals –amb gran apa­rat simfònic, veus corals i reci­ta­tius d’actors i actrius–, alguns dels quals dedi­cats, jus­ta­ment, a Ver­da­guer. I va infor­mar-nos que el 7 d’octu­bre, a Man­resa (Tea­tre Kur­saal), estre­na­ria una altra com­po­sició esce­ni­fi­cada ano­me­nada Sar­da­ne­jant. Aquesta no se m’ha d’esca­par. Vinc a refe­rir-me que veig aquest xicot, aquest Noi, nou Comte Arnau, com un artista molt com­plet que la vida com­ple­tarà encara més, si es té en compte que ja va començar tenint unes bones bases filosòfiques (lli­cen­ciat per la UAB) i musi­cals (Esmuc i Taller de Músics), com­ple­men­ta­des amb gui­tarra clàssica al Con­ser­va­tori de Vic. I és que a Vic i comarca, des que va començar-se a sen­tir la influència tea­tral, poètica i lingüística de Lluís Solà (ara amb 84 anys), la cosa de la paraula dita, la dicció, ha millo­rat molt, i no em sor­pren­dria que l’Arnau Tor­dera, per la clare­dat de la seva veu i per la forma com mas­tega les síl·labes dels mots, fos dei­xe­ble, directe o indi­recte, del mes­tre Solà.

Així, doncs, com a com­po­si­tor, gui­tar­rista, can­tant i actor, l’Arnau ja comença a dis­po­sar d’una obra con­si­de­ra­ble, en soli­tari i amb Obe­ses, posant en solfa poe­mes de Car­ner i Espriu i, sobre­tot, els tres o qua­tre espec­ta­cles glo­bals, qua­li­fi­cats d’òpera rock, dedi­cats a Ver­da­guer Ombres i madui­xes, amb grans con­junts orques­trals i vocals, uns esce­na­ris que es repe­tei­xen en altres cre­a­ci­ons més actu­als i polítiques, com Ens en sor­ti­rem, amb Obe­ses i la Cobla Berga Jove, i com Una veu feta de mil veus, en què un miler d’infants i joves –reu­nits en el Pro­jecte Social Vin­cles, del Palau de la Música Cata­lana– can­ten, amb música seva, la urgència de la lli­ber­tat i justícia al món.

La cre­a­ti­vi­tat d’aquest nou Noi de Tona és sor­pre­nent: tant és capaç de posar lle­tra i música a cançons com Invasió terrícola i Amor arti­fi­cial (temes actu­als i, segur, del futur imme­diat), com fer una anàlisi tècnica –que em va sem­blar impe­ca­ble, tot i no enten­dre-hi– de la cèlebre sar­dana Somni (1945) del reco­ne­gut com­po­si­tor Manuel Saderra i Puig­fer­rer, gar­rotxí de Tor­tellà que, a la vora del Ter, s’enyo­rava i somi­ava en el llac de Banyo­les. Molts dels sar­da­nis­tes que l’han ballat, entre ells el meu recor­dat pare, no podien fer-ho sense enyo­rar, al seu torn, tot el que es va per­dre el 1939.

També en clau del pas­sat cap al futur, Arnau Tor­dera va pre­sen­tar a l’Audi­tori de Bar­ce­lona, el 2019, la can­tata La màquina del temps, una engi­nyosa posada en escena on un rela­tor, ell mateix, acom­pa­nyat per cen­te­nars de nois i noies per­ta­nyents al Secre­ta­riat de Corals Infan­tils, fan par­lar aquesta màquina que narra l’evo­lució d’aquest món de mones. I posats a fer coses sen­sa­ci­o­nals, amb la seva gui­tarra elèctrica es plantà un dia al cap­da­munt de l’agu­lla de Sant Jeroni, a Mont­ser­rat, per difon­dre als qua­tre vents una versió d’Els Sega­dors. I és que “Lo cor de l’home és una mar/ tot l’uni­vers no l’ompli­ria” (Ver­da­guer).