Un refresc a preu de percebe

El darrer cap de setmana vaig agafar un tren de llarga distància amb destinació a Burgos, acompanyada de la meva filla i d’unes amigues. En un moment del trajecte, la filla em demana diners per comprar una beguda al bar. Quan em retorna el canvi, sospito que la molt múrria s’ha guardat alguna moneda a la butxaca. Però mai més lluny de la realitat. Simplement, ha pagat un refresc al preu d’un percebe. Al viatge de tornada ja procurarem proveir-nos de begudes comprades al carrer; però això no treu que els preus de la cafeteria, tenint en compte que la gestió de la xarxa ferroviària està participada per l’Estat, podrien ser més raonables i més mesurats. La mateixa queixa es pot traslladar a les botigues i restaurants dels aeroports, on s’hi afegeix que als avions només hi pots pujar líquids comprats un cop passes el control i, en conseqüència, pagats a preu d’or. Sembla mentida que l’encarregat d’adjudicar aquest servei sigui Aena, empresa on el govern espanyol té una majoria d’accions, i que es doni carta blanca per abusar amb els diners que es demanen per un entrepà o una simple ampolla d’aigua. Perquè si parlem d’abusos en prestacions que haurien de ser més assequibles, també podem dirigir la mirada cap a les àrees de servei de les autopistes. És sorprenent que la gestió depengui del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, o potser això explica el drama que es viu en aquests espais, on els preus voregen la il·legalitat, sobretot perquè el menjar és infame i indigerible. I ja poden pregar per tal que el viatge en autopista no l’entomin de camí a un hospital, on tant si és privat com públic el remataran amb el preu de l’aparcament, on l’hora no baixarà dels tres euros, si és que no arriba als quatre.