L’art de fer volar

M’explica la mare que es pot provocar un tall de digestió mental a una persona torracollons amb elegància, sense agressivitat i deixant de banda la urgència d’anar per la vida com un poligoner sense estudis. Just després de la conversa trobo en una xarxa social —una xacra social, com diria l’Adrià Pujol— el que em confirma la teoria maternal: un seguit de frases lapidàries per ofendre qui t’està tocant el voraviu, sigui dona, home o arbre. Anem per parts, com Jack l’Esbudellador: 1) Tots dos vàrem perdre alguna cosa: tu em vas perdre a mi i jo el meu temps; 2) Per ser tan insignificant, fas molta nosa; 3) Entenc que m’hagis deixat marxar, ningú t’havia preparat per a tant; 4) No em penedeixo de l’amor que et vaig donar, et feia molta falta; 5) Abans valies la pena, ara la fas; 6) No et confonguis: vaig dir que estaria per tu, no darrere teu. Hauríem de portar totes aquestes sentències —cops de puny distingits i de llenguatge adient— a la motxilla del dia a dia i treure-les del nostre caparró en el moment oportú. Tampoc cal deixar-les anar totes seguides com qui recita els deu manaments; si es fa a dosis homeopàtiques, com un mantra, l’altre quedarà noquejat com si li haguessin practicat una lobotomia. Cal fer servir la intel·ligència, ser selectiu, observar el contrincant i saltar-li a la jugular quan ja tens els ovaris plens de collonades en bucle. La malparidesa, com la seducció o el saber collonar, és un art que cal haver estudiat i practicat a discreció. I podeu estar convençuts que funciona cent vegades més i millor que la maleïda autoajuda dels pebrots.