Guies

El suïcidi és un tema massa impor­tant i massa deli­cat perquè jo gosi par­lar-ne públi­ca­ment amb aquell excés de segu­re­tat que sol acom­pa­nyar les nos­tres opi­ni­ons expres­sa­des en pri­vat. Puc dir, però, que tinc un gran res­pecte pel suïcida, i la mag­ni­tud del res­pecte està rela­ci­o­nada amb la meva inca­pa­ci­tat d’iden­ti­fi­car-me amb una decisió d’aquesta mena.

¿Què passa pel cor, per la pell i pel cer­vell del suïcida? –o sigui els seus sen­ti­ments, les seves sen­sa­ci­ons, els seus pen­sa­ments–, és impos­si­ble de saber-ho “des de fora”, i a par­tir d’aquesta ignorància qual­se­vol sentència em sem­bla temerària. Com­prenc que hi hagi qui for­muli les habi­tu­als con­si­de­ra­ci­ons morals, filosòfiques o psi­quiàtri­ques, que vol dir jut­jar un fet con­cret a través d’una teo­ria gene­ral. No m’hi veig pas amb cor. Tinc la impressió que cada suïcidi és un des­a­fi­a­ment a totes les teo­ries o doc­tri­nes sobre la vida i la mort, i aquest des­a­fi­a­ment és difícil de supor­tar o pair “des de fora”.

Un cop dit, doncs, que no m’és fàcil d’eti­que­tar els suïcides –que n’hi ha, a més, de molt diversa mena– diré que no em costa gens, en canvi, d’enten­dre que s’hagi publi­cat un lli­bre que duu aquest títol: Guia del suïcida. Avui sur­ten guies i manu­als sobre els temes més insos­pi­tats. No conec el lli­bre en qüestió, i, per tant, seria gratuïta qual­se­vol forma, fàcil, de sar­casme o d’iro­nia més o menys des­a­gra­da­ble. Només sé que l’ha publi­cat una asso­ci­ació anglesa que defensa el dret de morir amb dig­ni­tat. Se suposa que es tracta d’asse­gu­rar el suïcidi i evi­tar, doncs, que fra­cassi l’intent.

Dubto de la seva eficàcia, perquè dubto de l’eficàcia de la majo­ria de lli­bres que pre­te­nen d’expli­car com s’ha de fer una cosa que no sigui estric­ta­ment tècnica –i encara molts d’aquests manu­als resul­ten inútils. La quan­ti­tat de dones que no han acon­se­guit de tenir unes boni­ques plan­tes inte­ri­ors després d’estu­diar Com tenir unes boni­ques plan­tes inte­ri­ors és infi­nita, i són milers els homes que a base d’un Manual de foto­gra­fia obte­nen clixés fran­ca­ment deplo­ra­bles. El resul­tat encara és més dubtós quan el tema té alguna relació amb l’espe­rit humà. L’art d’escriure novel·les és una manera com una altra d’enga­nyar la gent, i el famosíssim Cómo ganar ami­gos del qual s’han venut mili­ons d’exem­plars, no ha aug­men­tat visi­ble­ment la soli­da­ri­tat humana.

Si tenim en compte que el Manual de cor­res­pondència amo­rosa és cul­pa­ble de molts “no”, i que Com tri­om­far en els nego­cis ha arruïnat molts crèduls, cal pen­sar que la Guia del suïcida té enor­mes pos­si­bi­li­tats d’actuar com a fac­tor de des­co­rat­ja­ment per a qui hagi pres en con­si­de­ració aquesta idea. Encara hi ha coses, en aquest món, que no es poden ense­nyar ni apren­dre. I, entre aques­tes coses, les dues més per­so­nals i intrans­fe­ri­bles: la vida i la mort.

D’entre totes les guies, sem­pre he cre­gut que la que merei­xia el pri­mer lloc era la guia telefònica.