Potser que anem més lluny

Hi ha una campanya oficial a favor del que se’n diu “turisme interior”. L’eslògan diu: “España, sin ir más lejos”.

Com que jo he practicat una forma bastant radical d’aquest turisme “interior” –viatges a peu per comarques catalanes; viatge en bicicleta seguint tot l’Ebre, des del naixement a Fontibre fins a l’illa de Buda, al delta, etc.–, penso que ningú no podrà suposar que no m’interessa l’aproximació a allò que ens queda més a prop. Ens volten moltes belleses inexplorades i molts al·licients desconeguts. Si algú, doncs, vol practicar aquest turisme, pot passar-s’ho molt bé.

El que pretén la campanya ministerial, però, no és pròpiament que la gent conegui el país, sinó –parlem clar– que la gent no es gasti els diners a l’estranger. A més d’aquesta campanya que pot semblar purament “turística”, es diu que es pensen adoptar unes noves normes que limitaran considerablement la quantitat de pessetes que els súbdits espanyols podran endur-se quan passin la frontera. La cosa és clara, doncs.

La conclusió és que l’Estat vol estalviar, però aquest estalvi ens surt bastant car a nosaltres, comparativament parlant. Els qui ja fa bastants anys que viatgem de tant en tant a l’estranger estem esgarrifats davant l’evolució dels preus. Països que eren considerats “prohibitius”, en el sentit de caríssims, ja no ho són tant, o no ho són gens. En aquests moments, fer vida turística aquí resulta més car que fer vida turística a qualsevol país europeu. A Alemanya –on el marc era una moneda “intractable”– la gasolina costa l’equivalent de 46 pessetes, o sigui, 12 pessetes menys per litre que l’espanyola, que ja és la més cara d’Europa. Com que els preus dels hotels, dels menús, de la majoria de productes s’han apujat molt poc en aquells països, i en canvi en el nostre han fet en poc temps un salt enorme, el panorama turístic ha canviat. El contrast negatiu per a la nostra moneda ha desaparegut i ara ens trobem que restaurants molt dignes donen per cinc-centes pessetes un dinar d’una qualitat i d’un servei que aquí ens costa més diners. Tot això és demostrat. I ja no és, només, que un magnetòfon a Alemanya o un jersei a Londres ens surti a meitat de preu que si el comprem a Barcelona fabricat aquí; es tracta que qualsevol article “no característic”, com una camisa, xocolata, un objecte útil o un souvenir resulten, tot i el canvi de moneda, francament interessants. No cal dir, doncs, com resulten per als alemanys…

La nostra inflació de preus, comparada amb la d’aquells països, és tan considerable, que jo em pregunto si els governs del Mercat Comú no fan una campanya com la del ministeri espanyol, però amb uns arguments molt més rotunds: “si va a Espanya ho pagarà tot molt més car que aquí”. Llevat, és clar, d’aquells productes o d’aquells serveis de pèssima qualitat que en els països esmentats no serien admesos, i que aquí defineixen, per desgràcia, una bona part –la més popular– de l’oferta turística.

Els cartells que proclamaven “Spain is different” han desaparegut, precisament ara que és econòmicament ben cert, com ens ho demostra, “sin ir más lejos”, la nostra butxaca. Si la cosa continua així, els qui tinguin jubilació faran un bon negoci anant-se a instal·lar a Baden-Baden.