Ferum d’incoherència

Babau. Ara que he captat la teva atenció, m’agradaria que dediquessis uns instants a reflexionar com et sentiries en qualsevol d’aquestes situacions:

(1) Algú, voluntàriament, t’acaba d’ajudar en una cosa que és molt important per a tu i aquesta ajuda t’ha representat un gran impacte. (2) Alguna cosa que et supera fa que esclatis a plorar d’impotència davant d’algú i aquesta persona escolta amb molta cura el teu patiment i les teves paraules. (3) Una persona et llança un gran elogi que, tot i ser en certa mesura justificat, no t’esperaves.

Sí? Ja t’ho has imaginat? T’has pres el teu temps per submergir-t’hi amb tots els sentits? Què pensaries en cada situació? Quines emocions s’assemblen més al que sentiries? Què tindries ganes de fer? O què tindries ganes de dir? I, al teu cos, li hauria passat alguna cosa? Rubor? Palpitacions? Suor freda, potser?

Perfecte, primer pas fet. Ara m’agradaria que, amb naturalitat, pensessis si la teva resposta s’assemblaria en certa forma a alguna de les següents:

(1) Immediatament començaria a pensar maneres de tornar-li el favor, de compensar aquest acte solidari; no vull estar en deute. (2) Demanaria perdó per haver-me posat a plorar davant seu i haver-me deixat superar per aquesta emoció; no en té cap culpa. (3) Em sortiria espontàniament que no n’hi ha per a tant o qualsevol altra manera de minimitzar aquest elogi; no ho puc acceptar

Aquestes respostes, clarament freqüents, deixen anar ferum d’incoherència. Coixegen d’alguna pota. Funcionen, però no del tot, com una roda de deu vèrtexs. I és que responen a valors, creences i maneres d’experimentar les emocions que moltes vegades assumim i (massa) no pensem. Però aquí hi ha la clau! Es poden repensar. Si repensem per un segon aquests valors, creences i emocions. Si per comptes de falsa humilitat, hi posem una mica de reconeixement honest. Si deixem de banda els “no està bé rebre”, “els favors s’han de tornar” o “agrair és indigne i és rebaixar-se” i hi posem un “gràcies”...! Valga’m Déu si en canviarien, de coses. Sentiríem més emocions positives i menys de negatives, ens centraríem en la part que ens interessa, en el vent que ens va a favor. I, per què no?, també estaríem fent més probable que es repetís el que semblava un gest aïllat. Un “gràcies” va d’acceptar rebre. Va de desfer-se de la vergonya de reconèixer els mèrits dels altres. Va de ser més autèntics i, fins a cert punt, també més generosos. Vinga, ho provem?:

(1) Gràcies per ajudar-me. (2) Gràcies per escoltar-me. (3) Gràcies per la teva honestedat.

Fins aquí el meu propòsit d’avui: fer-te reflexionar una mica. Tampoc entrarem a repensar els “no es mereixen”, a poc a poc. Això sí, de tot cor, gràcies per la teva atenció.

(*) Investigador en drets i qualitat de vida en la infància i l’adolescència. Col·legiat 30.634 del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya