Tribuna
Autocrítica i foc nou
No per esperats, els resultats de la contesa electoral de diumenge resulten menys dolents. Les dades són clares: amb un augment del 6% en la participació respecte del mínim històric del 2021, les opcions independentistes en conjunt (incloent-hi la xenòfoba Aliança i la testimonial Alhora) obtenen si fa no fa els mateixos vots que fa tres anys, mentre que les opcions espanyolistes guanyen (amb la desfeta de Ciudadanos inclosa) 363.000 vots. La desmobilització ha passat dels carrers a les urnes. En aquest punt convé ressaltar, però, que la irrupció d’una mena de feixisme aborigen a costa de les opcions catalanistes tradicionals ha estat cabdal, com alguns esperaven i promovien, per a la impossibilitat de conformar una majoria d’escons independentistes al Parlament. La suposadament històrica victòria de Salvador Illa (quan en realitat ha obtingut 10 escons menys i mig milió de vots menys que en Pasqual Maragall) hauria quedat en un trist empat si, per exemple, els vots a Graupera i Orriols haguessin anat a parar a Puigdemont.
Els culers saben perfectament que per guanyar cal jugar molt bé, i més encara quan el rival és el Madrid, el PSG o qualsevol club que tingui un estat amb totes les estructures de poder que això implica al darrere. Doncs bé, l’independentisme no ha jugat bé, com a mínim del 2017 ençà, i ara se’n paguen les conseqüències en forma de vots. I com en el futbol, sembla que costa fer autocrítica. Ajudem-nos una mica, ja que sense reconèixer les errades pròpies, difícilment es podrà articular un projecte polític que respongui a la tan enorme com desencatada massa social independentista. Començant per la CUP, cal dir que, tot i la bona campanya feta per la Laia Estrada, superant equidistàncies simplistes i plantejaments dogmàtics i infantils, i posant en el centre del debat la necessitat de pactar un model de país al servei de la majoria i una estratègia independentista, la motxilla d’anys d’autoexclusió i de manca de credibilitat pesava massa, com ho demostra el fet que persones d’una trajectòria política clarament identificada amb els plantejaments independentistes i d’esquerres hagin estat donant suport a les llistes de Junts, i fins i tot a Alhora!
Pel que fa a Junts, la desconnexió ha estat total entre els discursos abrandats d’Argelers amb les crides a reprendre la lluita per la independència i una perspectiva global de país d’una banda, i la praxi parlamentària dels darrers anys, rematada amb la defensa aferrissada d’un programa radicalment de dretes en termes econòmics i socials perpetrada per la vella guàrdia convergent de l’altra. Entre articular un projecte republicà i ressuscitar l’autonomisme ranci hi ha una diferència insalvable, i no es pot repicar i anar a la processó. Finalment, quan les fal·làcies del Junquerisme han anat caient una rere l’altra (encongiment de la base, gestió nefasta del mentrestant que tan sols ha desprestigiat l’administració catalana, retrocés en tots els indicadors socials i lingüístics, desmobilització, espanyolització…), i la bufetada ha estat tan merescuda com monumental, ni una sola autocrítica! I, és clar, qui ha hagut de plegar ha estat l’encarregat, i no pas l’amo i la seva cort d’aduladors i guardians de la fe.
D’aquesta manera ens trobem avui sense una eina d’intervenció institucional creïble a ulls de la majoria, que sigui capaç d’aplegar el gran corrent social identificat amb els valors de justícia i llibertat, i conscient de la necessitat de la independència per fer-los realitat. I és que potser caldrà recordar als afectats per basquitis, o pels cants de sirena d’una impossible regeneració democràtica d’Espanya que, a diferència del que passa al País Basc i a Navarra (amb marcs competencials desenvolupats i pràcticament lliures d’espoliació fiscal), nosaltres no ens podem permetre el luxe de ser només democratacristians, o socialdemòcrates, o comunistes, i deixar la independència posposada in aeternum… per la senzilla raó que cap projecte polític i social de futur per al nostre poble serà realitzable sense un estat que el defensi.
Acabem, doncS, d’espolsar-nos, fem net, i anem per feina, que hi ha tots uns Països Catalans per construir i alliberar. Fem foc nou.