Els arguments d’un no-res

Surt al 3/24 d’en Xavier Grasset. Alguns diuen que és professor en una escola de Vic. Enemic de Jordi Pujol. Avui han passat eleccions. El dia després. Ara vull recordar que vaig ser a la Via, i a la V Baixa, i on calgui. Com vosaltres. Algú es va quedar a casa. Pobrets! Nosaltres seguirem a la trinxera, a punt de despenjar d’una vegada la bandera del balcó. Però quin trist paper el d’aquella noia de Sant Sadurní. I d’aquell professor de la Plana de Vic. I el candidat… Quin trist paper el d’aquells polítics nostrats que aspiren a tot. En un racó de les nostres il·lusions de cada dia potser encara trobarem una guspira d’esperança. Potser als llibres d’en Jordi Borràs. Potser en el fons del nostre record sorgiran les cares rialleres, les noies plenes de convicció, gent gran esperançada, embolcallats amb la bandera de la pàtria. Perquè malgrat l’actual desencant ara no em puc imaginar una altra cosa. On som, avui? Encara hi som, senyor tertulià, senyor professor de Vic, senyor aspirant a president… Avui al final del camí només resta la dignitat. En tot el seu llarg trajecte d’encerts i equivocacions, el president màrtir, Lluís Companys, només va saber acabar la seva vida amb una dignitat aclaparadora i esperançada: “Per Catalunya…!” I el tret de gràcia al seu cor, i al cor de Catalunya… La indignitat d’aquell dia, avui, encara ens sacseja. Pensem-hi.