Perucho detallat a Farners

A aquesta àgora internàutica de nom mutant (ahir Twit­ter, avui Ics, demà pot­ser Xeix) hi va a matar l’estona gent de tota mena. Els que ron­di­nen, els que hi fan safa­reig, els que et diuen cul d’olla i els que t’acla­rei­xen dub­tes dema­nant-te al final si vols que et facin un dibuix. Tan­ma­teix, diria que hi ha els matei­xos per­cen­tat­ges de xim­ples i de gent interes­sant que a la vida real. Per això, quan t’hi dei­xes caure, l’únic que has de fer és pas­sar el per­so­nal pel sedàs i anar a asseure’t al banc dels que et poden ense­nyar alguna cosa de debò. Des de fa un temps, el far­ne­senc Pere Torra (@ptorra) t’hi espera en aquell raco­net asso­le­llat, expli­cant mil anècdo­tes de l’obra d’un escrip­tor excep­ci­o­nal. En Torra ho sap tot sobre Joan Perucho, un poeta d’avant­guarda i novel·lista d’ima­gi­nació infi­nita. Un home que tre­ba­llava de jutge quan ser-ho no sig­ni­fi­cava res de l’altre món, no pas com avui dia, temps de Marc­he­nas, Lla­re­nas i Lame­las. Perucho anava cada matí al seu des­patx de car­pe­tes fent pilars de vuit amb folre, devia avor­rir-se com una ostra lle­gint bara­lles mun­da­nes i quan arri­bava a casa seva enlai­rava el pen­sa­ment fins a les cons­tel·laci­ons. Per­so­nat­ges, històries, mites, facècies i pro­di­gis. Rea­li­tat i ficció entre­di­tes. El món mera­vellós fent-se quo­tidià i la quo­ti­di­a­ni­tat fent-se mera­ve­lla. Cont­xint­xi­nes llu­nya­nes, mino­tau­res geor­gi­ans (o jor­dins?), penells moni­to­ris... És molt fàcil bas­tir un arti­clet com aquest i fer veure que domi­nes el tema a base de jux­ta­po­sar uns quants subs­tan­tius adjec­ti­vats i avall que fa bai­xada. Pere Torra fa una altra cosa: ell t’agafa cadas­cun d’aquests ingre­di­ents lite­ra­ris, te’ls passa pel micros­copi i els iden­ti­fica amb la pre­cisió de l’entomòleg. No pas per bai­xar l’obra arran de terra, sinó perquè la con­tem­plis espur­ne­jant al cel i sàpigues on és l’ossa major. Els seus fils són pura fili­grana, deli­ca­de­ses de pun­taire, tre­nes que fan els boi­xets sense des­pen­jar-se mai del coixí. Cal una gran pers­picàcia i habi­li­tat didàctica per orde­nar les para­do­xes, equívocs i tram­pes anacròniques que Perucho enter­rava al camp de lec­tura com mines que explo­ten perquè en surti con­feti. Santa Coloma de Far­ners, terra de deta­llis­tes. Si ja teníem en Ricard Dilmé decor­ti­cant Ser­ra­llonga i en Pep Solà res­se­guint Vinyoli, pata­pam: vet aquí ara un mèdium que ens revela els secrets del gran Perucho!