Ara que tenim bisbe

Ara que ja en tenim, puc escriure amb un cert acontentament. La designació, aquest març passat, de l’abat de poblet Octavi Vilà com a nou bisbe de Girona va ser una bona notícia, i me’n vaig alegrar. Però un cop alegrat, també vaig barrinar una mica: què ha passat en tot aquest procés, que ha durat tant, per arribar a aquest nomenament? Com és que han calgut dos anys? D’entrada semblaria que es pot explicar perquè som un poble pacient, resignat i sofert però, malgrat tot això, costa d’entendre: com és possible que hagin calgut més de set-cents dies per nomenar un nou bisbe a la nostra diòcesi de Girona? Set-cents dies... No es pot tenir una diòcesi així aturada durant tant de temps, i això és una mostra òbvia que aquest sistema de nomenament de bisbes no funciona. Gens ni mica. Cap organització, empresa o societat podria rutllar bé amb un sistema de selecció dels seus dirigents com el que utilitza la Santa Mare Església Romana. Perquè: com podria tirar endavant una companyia o estructura pública social sense dirigent, i que trigués dos anys a nomenar director o capdavanter per fer-la funcionar? A la revista Catalunya Religió del 4 de març passat, s’hi publicava un informe titulat L’impossible sistema de nomenament de bisbes, signat pel periodista Josep Lligadas, que posava el dit a la ferida, donant a conèixer amb tota claredat el sistema que ara mateix funciona al Vaticà, en això de nomenar de bisbes. Hi ha tot un seguit d’embulls que resulten aproximadament increïbles, que semblen pensats per poder embolicar fortament la troca; qui m’hagi de perdonar que em perdoni, però és ben bé l’efecte que em fa. El dit periodista Lligadas, al final de totes les complicacions i entrebancs que enumera, insinua si no fora més eficaç i directe, per triar uns bisbes adequats, crear un comitè de tres prelats del país i que ells triessin els candidats Com a coneixedors del país i de la gent, amb només una tarda de trucades podrien tenir uns quants candidats, parlant-ne i garbellant-nos (en sentit figurat, s’entén). I després, si fos convenient, que en fessin un cert control des de Roma. Estalviaríem molts embolics i entrebancs, i segur que les tries serien millors. En tot cas més eficients, més nostrades i més ràpides.