Deixar anar llast

Fa pocs dies, em vaig creuar pel carrer amb un noi i ens vam saludar. La seva cara m’era coneguda però ha passat pràcticament una setmana i confesso que no sé qui és. He buscat en els diferents calaixos de la memòria i soc incapaç de relacionar-lo en cap dels àmbits en què em moc. He decidit que és igual, que ho deixo estar; i que aquest lapsus només té el propòsit de fer-me centrar en aquelles persones que, a més de resultar-me familiars, identifico i amb les quals em relaciono. Una anècdota que m’ha fet pensar que potser una dosi d’amnèsia col·lectiva a Catalunya sobre tot el que s’ha esdevingut des del 2017 (el proper 1-O ja farà set anys) fins avui seria saludable no només mentalment sinó també des d’un punt de vista democràtic. Crec que hem de deixar de banda el mantra “ni oblit ni perdó”. Aprofitar aquest reset de l’independentisme per encaminar-nos cap a una altra etapa política amb nous dirigents que sàpiguen copsar les aspiracions nacionalistes i socials de la ciutadania. I a les urnes em remeto. Per què un 42% de l’electorat s’ha abstingut? No confia en el sistema electoral? En els candidats? En els programes? En les seves propostes sobre com s’ha de resoldre l’etern conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol? En el camí sovint cal deixar anar llast per continuar.