La memòria de la memòria

Si teniu memòria, en aquest cas concret no en cal gaire, recordareu aquest nom, Juan Ramón Iborra (Granada, 1954). Periodista, des de l’any 1976 va treballar a Madrid en diferents mitjans i també a TVE com a reporter i realitzador de documentals. Va viure deu anys a París, realitzant entrevistes a fons per tot el món que es publicaven a Paris Match, Herald Tribune o New York Times i va ser subdirector d’El Periódico de Catalunya i responsable del suplement dominical quan aquest era una autèntica joia de la corona en qualitat i en contingut. Les convulsions econòmiques sofertes pels mitjans escrits i la poca o nul·la valoració de la professió i dels seus professionals per part dels conglomerats empresarials que van decidir prescindir dels seus grans periodistes en benefici d’uns costos més ajustats i d’unes informacions més precàries el van tocar de ple. És autor de Confesionario i Confesionario II, reculls d’entrevistes a grans personalitats internacionals, un gènere on ha excel·lit sempre amb solvència absoluta: Detrás del arco iris. En busca de Terenci Moix i José Montilla. Radiografia de la calma. Ara acaba de publicar a Cúpula en castellà i a Columna en català A propòsit de Joan Manuel Serrat, un llibre que, com no podia ser de cap altra manera tractant-se d’Iborra, és molt més que una biografia, molt més que un retrat, molt més que l’aproximació periodística i històrica a un personatge i es converteix en una prodigiosa, magnètica i poètica manera de transformar els records, les vivències, les opinions (pròpies i alienes) i les emocions en una sòlida estructura que repassa els quasi vuitanta últims anys de la nostra història, real i sentimental, privada i pública.

Des que era un adolescent que demanava que li enviessin els vinils que un jove Serrat publicava a Catalunya fins arribar al concert de comiat de Barcelona, el 23 de desembre de 2022, passant per quan es van conèixer personalment després d’un concert a València l’any 1973, Juan Ramón construeix una crònica emocionada i emocionant que inclou totes les entrevistes que li va fer al llarg de les seves respectives carreres professionals, documentació periodística de les diferents èpoques, detalls de la nostra història recent i la mirada lúcida i poderosa del periodista, que aprofita aquesta veneració personal vers el cantant per anar teixint una biografia pròpia, fent que tot vagi un pas més enllà mentre construeix aquesta estructura sòlida i a la vegada ondulant que es belluga entre gèneres literaris, els traspassa i els hibrida sense manies ni falsos tabús, aconseguint que tant ell com Serrat actuïn d’elements amb capacitat per alterar el flux de les coses i, sobretot, la manera de narrar-les.

Iborra fuig dels convencionalismes i s’arrisca un cop més per arribar també al cor dels lectors que no van viure el gran esclat del músic i que, per tant, s’ho poden mirar tot amb més escepticisme i distància. De fet, llegir el llibre es enfrontar-se a una manera d’escriure i de pensar brillant i personal. El periodista que va entrevistar gent com Eduardo Mendoza, Ian Gibson, Juan Marsé, Tom Wolfe, Martin Amis, Günter Grass, Nelson Mandela o José Saramago mostra en aquest llibre el millor del seu estil i una capacitat per convertir els records en una estructura complexa i delicada a la vegada que va i ve, que es recargola, que burxa la memòria, la consciència, l’experiència i la saviesa i les transforma en un meravellós exercici de lectura quasi hipnòtic.

Tot està pensat amb cura i, com a gran periodista que és, Iborra cus cada detall amb precisió; la portada, per exemple, presenta un Serrat introspectiu, mirant cap al seu interior i en un entorn àrid, allunyat de la Mediterrània lluminosa, una mena de metàfora d’aquesta realitat que ens supera i que, malgrat tot, s’entesta a repetir-se, a tornar camuflada de modernitat però amb la mateixa virulència latent de sempre. També ha confessat que va escriure el llibre sense escoltar les cançons, per tal d’evitar emocionar-se i que aquesta emoció puntual condicionés la seva mirada. A propòsit de Joan Manuel Serrat és un llibre valent, sòlid, arriscat, necessari. Es podria dir que és un llibre amb ànima, però per tal de fer-li justícia s’hauria de dir que és un llibre amb ànimes, amb l’ànima de Serrat, amb l’ànima de tota la gent que hi apareix o que, en certa manera, s’hi pot sentir representada i, és clar, amb l’ànima de Juan Ramón Iborra, que exhibeix una vegada més geni, genialitat i múscul periodístic a l’hora d’abordar l’aproximació a una persona i a un personatge com és Serrat. Imprescindible!