Un teatre polític?

La comèdia és un gènere seriós? Té sentit estudiar Aristòfanes per entendre l’articulació entre justícia i política a la Grècia clàssica? Rotundament sí: més enllà de la seva realitat literària, la comèdia atenesa té una funció política innegable. Com que constitueix el lloc d’una representació quotidiana de la ciutat, en cert sentit segueix un únic protagonista: Atenes. De fet, destaca tant els seus excessos com les seves eventuals solucions, per a un públic íntimament preocupat per aquestes qüestions. Sense prejutjar-ne l’èxit –matisat pel mateix Aristòfanes–, formula un diagnòstic del seu estat. Així mateix, gràcies a la capacitat provocadora que resulta de les funcions figuratives i emotives, condueix potencialment a la conscienciació i a la reflexió, per part del públic format pels ciutadans, sobre la manera com consideren la política i participen en el procés de presa de decisions.

En aquest sentit, Aristòfanes pren partit per la isegoria que caracteritza la democràcia atenesa, en virtut de la qual cada ciutadà té el mateix dret a parlar. La democràcia directa tal com la presenta Aristòfanes es basa en la necessitat de la paraula, la millor manifestació de l’acció política, que rehabilita la deliberació i interroga el veritable interès col·lectiu, dissimulat per les aspiracions individuals. A més del poeta, els seus personatges corren el risc d’intervencions públiques que són contràries a la tendència general a la inacció i revelen una democràcia atenesa sense procés deliberatiu però en espera d’una solució externa. La seva denúncia presenta la ciutadania refugiant-se darrere de preocupacions fútils (ambaixades oneroses i vanes, processos judicials o paranoia de la tirania) en lloc de tenir cura de la política, és a dir, del que afecta el conjunt de la polis i el seu interès col·lectiu (la conclusió d’una pau). Des del moment en què una ciutat opta per jugar el joc de la democràcia, ha de respectar les regles: obligar-se a repensar-se constantment i actuar només amb vista al bé comú.

L’obra d’Aristòfanes constata aquest sentiment. Les obres de teatre feministes, per exemple, com l’Assemblea de les dones, mostren el que passa quan aquells exclosos de la política finalment estan en condicions d’actuar. Prenen decisions que porten a la pau i a un cert equilibri social. Tan bon punt un grup polític decideix actuar i prendre el seu destí a les pròpies mans en lloc de posar-lo en mans d’un home providencial, aconsegueix grans èxits. Tanmateix, a l’hora d’examinar aquestes solucions, la malfiança s’imposa: les societats comunitàries instituïdes (pensem en les descripcions d’Els ocells o de l’Assemblea de les dones) porten a conseqüències excessives que, si bé han fet gràcia als espectadors, els resultarien repugnants com a ciutadans responsables de les decisions que afecten la polis (què pensar d’un decret condemnant els manifestants a mort sense apel·lació o de l’obligació dels joves de concedir els seus favors sexuals a ancianes). No obstant això, revelen una veritat política fonamental: demanen als ciutadans que actuïn sense esperar un home providencial que s’encarregarà de resoldre els problemes tot vetllant només pels seus interessos. Diceòpolis, a Els acarnesos, il·lustra aquest punt de manera meravellosa, en la mesura que es nega a suportar qualsevol altra dilació per part de l’assemblea i decideix concloure una treva privada. Així, assumeix la responsabilitat de la seva acció i obeeix a un interès determinat, el seu, alhora que es nega a ser l’home providencial que vindria a ajudar els seus conciutadans indolents. A través d’aquestes escenes, Aristòfanes planteja la seva lliçó política: si els ciutadans esperen que un altre actuï en el seu lloc, no haurien d’esperar que ho faci en el seu interès.

En aquestes condicions, Aristòfanes atribueix a la comèdia un paper central entre les institucions democràtiques. Si pot constatar la inadequació del comportament dels ciutadans respecte al seu règim, l’espectacle que proposa al mateix temps ofereix una lliçó de com fer la política. La comèdia participa, doncs, de la democràcia en la mesura que contribueix al procés de formació, que el nostre poeta considera aparentment indispensable per a qualsevol règim basat en la paraula, la deliberació i l’acció. El teatre en conjunt, i no només la tragèdia, sembla el lloc on la democràcia pot aprendre sobre si mateixa i on els ciutadans poden continuar la formació necessària en matèria de justícia i política.

Justícia i política: segons Aristòfanes, aquestes dues dimensions s’han dissociat completament, fet que ha portat a un buidament de la democràcia. Tan bon punt el poble ja no es qüestiona sobre la justícia, és a dir, sobre la causa de les seves decisions i sobre la legitimitat dels seus actes, ja no és polític. En limitar la justícia als tribunals, sota l’impuls dels demagogs, és a dir, limitant l’activitat dels ciutadans a la dels jutges cecs a les qüestions relatives a l’organització general de la ciutat i només preocupats per observar l’actuació dels seus veïns, la democràcia atenesa es va privar de la seva essència, transferint el seu poder d’acció a uns quants individus ambiciosos. Podríem simplement riure’ns-en, però més valdria potser actuar per trobar-hi una solució.